Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 3,15-4,1.3-6
Encara avui, sempre que escolten la lectura de la Llei de Moisès també ells tenen un vel damunt el cor; però si es giren cap al Senyor cau el vel. Ara bé, quan diu el Senyor és com si digués l'Esperit, i on hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat. I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit.
Per això, sabent que la misericòrdia de Déu ens ha confiat aquest servei, no ens acovardim. I si l'evangeli que anunciem queda encara com cobert d'un vel, és només per als qui van a la perdició. A ells, els incrèduls, el déu d'aquest món els ha encegat l'enteniment per tal que no els il·lumini l'evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu. Perquè, quan prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús. El mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau insisteix de nou sobre el ministeri que li ha estat confiat. És conscient d'haver estat escollit per la misericòrdia de Déu per comunicar l'Evangeli de Jesucrist als homes. No és ministre de l'Evangeli per la seva decisió, sinó perquè ha estat cridat de dalt. Per això no tem reivindicar la veritat del seu anunci i recordar la sinceritat amb la que ell l'ha exercit sense falsificar-ne el contingut ni rebaixar-ne la força. És cert però, que a Corint hi ha qui no pensa amb sinceritat. Ja al final del capítol tercer de la carta, Pau havia esmentat aquells que comerciaven amb la Paraula de Déu, ara parla fins i tot d'una possible falsificació. Òbviament, no basta amb pertànyer a l'Església, o a la comunitat, per a ser immune a l'orgull, a l'enveja i a la crítica. Aquestes tendències negatives "ceguen" la mirada i no deixen veure la claredat de l'Evangeli, dificultant-ne la comunicació. Pau reivindica que la seva predicació no és passatgera com la de Moisès, que portava encara posat el "vel" de la llei. La seva predicació mostra el rostre de Jesús, sense mediació, sense vels. El rostre de Jesús revela el rostre de Déu. En aquest mateix sentit Jesús havia respòs a Felip: "Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare" (Jn 14,9). Només si dirigim la mirada cap a Jesús comprendrem el misteri de Déu i en rebrem la força. I Pau reivindica la seva predicació sobre la centralitat de Jesús per a la vida de la comunitat: "quan prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos, anunciem que Jesucrist és el Senyor" (v. 5). Aquest ministeri és el servei al qual l'apòstol ha estat cridat. Per això es presenta als corintis com el seu "servent" per amor de Jesús, aquell Jesús que se li va aparèixer gloriós, lluminós fins encegar-lo, en el camí de Damasc.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
