Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 4,7-15
Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no destruïts; sempre portem en el nostre cos els senyals de la mort de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida. És ben bé així: nosaltres, els qui vivim, estem sempre a mercè de la mort per causa de Jesús; així la vida de Jesús es manifesta en la nostra carn mortal. D'aquesta manera, la mort continua la seva obra en nosaltres, i la vida, en vosaltres.
Diu l'Escriptura: He cregut, i per això he parlat. Nosaltres, doncs, sabent que tenim el mateix esperit de la fe, també creiem, i per això parlem; sabem que aquell qui va ressuscitar Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà al costat d'ell juntament amb vosaltres. Tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s'estén a molta gent, farà que sigui desbordant l'acció de gràcies feta a la seva glòria.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, que no ha dubtat en exaltar el ministeri apostòlic amb tot el que significa, és conscient de la seva i de la nostra feblesa. Per això afirma: "Portem aquest tresor en gerres de terrissa". Jesús va confiar el seu Evangeli a les pobres mans dels deixebles, a la seva pobra comunitat. El contrast entre la riquesa de l'Evangeli i la pobresa dels deixebles mostra clarament que l'autoritat i la força extraordinària del ministeri no provenen dels homes, de la seva força, de la seva capacitat, de les seves estratègies, sinó de Déu. L'apòstol rellegeix la seva vida sota aquesta llum. I comprèn que no obstant les tribulacions, les amenaces, els perills i les dificultats, Déu mai no l'ha abandonat. Tot al contrari, en la feblesa de la seva existència s'ha manifestat "la vida de Jesús". En la persecució i en l'abandó, Pau s'ha vist semblant a Jesús que "coneix bé el patiment". La fe fa fort el deixeble fins i tot davant les oposicions i les adversitats. Per això, Pau no es fa enrere en front les dificultats i els perills, sinó que proclama l'Evangeli en tota ocasió: "He cregut, i per això he parlat". Nosaltres, deixebles del Senyor, revestits de la força de la fe, som cridats a comunicar Jesús, el Senyor a tothom a través de la nostra vida: en ella, en la nostra pobra vida, ha de resplendir la vida de Jesús. D'aquí la nostra responsabilitat de no posar obstacles a la Paraula de Déu perquè arribi al cor dels homes. L'apòstol exhorta a no decaure, a no desanimar-se davant la feblesa i el mal que colpeja la nostra vida i la del món. Si per una part experimentem la debilitat del cos, per l'altra hem d'esforçar-nos perquè l'home "interior", l'espiritual, és renovi dia rere dia. Els patiments d'avui, en especial els que ens sobrevenen a causa de l'Evangeli, no es poden comparar amb la glòria que haurà de manifestar-se en nosaltres (vegeu Rm 8,18).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
