Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 5,14-21
L'amor del Crist ens empeny: hem comprès que un ha mort per tots, i això vol dir que tots han mort amb ell. I ell ha mort per tots perquè els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells.
Per això nosaltres, des d'ara, ja no coneixem ningú de manera purament humana, i si en altre temps havíem conegut així el Crist, ara ja no ho fem. És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau torna a explicar el sentit del seu ministeri apostòlic, perquè els corintis sàpiguen donar resposta a tots aquells que es presenten plens de si mateixos, gloriant-se de les seves experiències religioses i de la seva saviesa. Pau, en canvi, havent "perdut el seny" per amor de Crist ("si havíem perdut el seny, era per Déu"), afirma que els cristians no viuen més per si mateixos sinó per Jesús que ha mort i ha ressuscitat per tots. Aquest és el cor de l'Evangeli: Jesús ha donat la vida per tots, per la salvació de tots. Ningú és exclòs de l'Evangeli. Qui acull Jesús en el seu cor esdevé una nova creatura perquè estimarà com Jesús ha estimat. El deixeble sap que ha de gastar la seva vida per comunicar l'Evangeli de l'amor. No obstant sovint oblidem que aquest, i només aquest, és el centre de la vida cristiana, i és la veritable novetat que el món necessita. Massa sovint ens deixem arrossegar per l'amor només per nosaltres mateixos, fent que creixin la indiferència i la solitud. Escriu l'apòstol: "els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat, ha començat un món nou" (v.17). I les coses noves són les de Déu, les de l'amor sense fronteres, aquelles que porten la reconciliació, no la divisió, l'amor, no l'odi. Tota l'obra de Jesús tendeix a reconciliar-nos amb Déu i entre nosaltres. Si restem units a Jesús ens reconciliarem amb Déu i ens reconciliarem entre nosaltres. L'apòstol és fet ministre de la reconciliació, ambaixador de Crist, per reconciliar tots els homes amb el Pare. Encara avui l'apòstol continua insistint: "reconcilieu-vos amb Déu!". En un món esquinçat per les divisions, devorat pel mal i escàs de perdó cal que els creients manifestin misericòrdia, pietat, reconciliació. Jesús ha vingut per crear un moviment de reconciliació amb el Pare del cel, perquè en aquest camí sap molt bé que també podem reconciliar-se entre nosaltres. Es tracta d'un moviment per viure de maneres diverses, a partir de la confessió dels pecats, de la trobada i el diàleg entre tots, fins i tot amb els enemics.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
