Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 8,1-9
Volem que conegueu, germans, la gràcia que Déu ha concedit a les esglésies de Macedònia. Tot i haver estat molt provats per les tribulacions, els ha sobrat alegria per a treure tresors de generositat de la seva extrema pobresa. Dono testimoni que han aportat tot el que podien i fins més del que podien. Espontàniament, ens han demanat amb molta insistència de poder participar en la col·lecta a favor del poble sant. Complint el voler de Déu, i més enllà del que podíem esperar, s'han donat ells mateixos, primerament al Senyor i després a nosaltres. Per això hem recomanat a Titus que acabi també entre vosaltres aquella obra generosa que ja havia començat. Vosaltres teniu de tot en abundància: fe, paraules, coneixement, sol·licitud plena i l'amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu també ara una generositat abundosa.
No parlo així per donar-vos un manament. Voldria que l'exemple de sol·licitud dels altres us portés a demostrar la sinceritat del vostre amor. Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau sentia un deute de gratitud per la comunitat "mare" de Jerusalem que estava passant un moment particularment difícil. Fent un salt de dos mil anys, podríem dir que encara avui sentim urgentment aquest deute davant el drama que està vivint la terra de Jesús. Pau havia organitzat una col·lecta en les comunitats que havia fundat. D'aquesta manera, l'apòstol manifesta la solidaritat de les altres comunitats amb la comunitat de Jerusalem, i la comunió amb els altres apòstols. La fraternitat cristiana, com ja emergia en els "sumaris" dels Fets dels Apòstols que descriuen la vida de la comunitat, era feta de l'ajuda recíproca concreta. I participar en la col·lecta, com havia fet la comunitat de Macedònia que era més aviat pobre, significava participar en una gràcia extraordinària perquè l'amor vers qui passa necessitat enriqueix més a aquells que donen que als qui reben. El mateix Jesús havia dit, segons diu Pau als ancians d'Efes: "Fa més feliç donar que rebre!" (Ac 20,35). Els macedonis havien entès el sentit de l'amor evangèlic: no van donar només les ofrenes, sinó que -com diu Pau- "Complint el voler de Déu, i més enllà del que podíem esperar, s'han donat ells mateixos, primerament al Senyor i després a nosaltres" (v. 5). L'apòstol els presenta com un model de solidaritat. I els diu als corintis que siguin generosos tenint com tenen: "de tot en abundància: fe, paraules, coneixement, sol·licitud plena i l'amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu també ara una generositat abundosa" (v. 7). Per als cristians el manament de l'amor brolla de l'exemple de Jesús que "essent ric, es va fer pobre per vosaltres", perquè per la seva pobresa tots nosaltres ens féssim rics. Els deixebles han de mirar el Senyor perquè es faci realitat aquell intercanvi de dons que no deixa ningú en la indigència. Aquesta és la substància de la fraternitat cristiana: una comunió de fe que esdevé ajuda i sosteniment concret. De la mateixa manera que l'abundància de la predicació, que venia de l'Església de Jerusalem, havia enriquit els corintis i les altres comunitats, també ara l'abundància dels béns materials d'aquestes comunitats ha de respondre a les exigències de la comunitat de Jerusalem, perquè a ningú no li manqui el més necessari i hi hagi igualtat de dons en la gràcia del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
