Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos. Llegir més
Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 9,6-11
Recordeu-ho: el sembrador mesquí tindrà una collita mesquina, el sembrador generós la tindrà generosa. Que cadascú doni allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. Déu és prou poderós per a omplir-vos de gràcies de tota mena i fer que tingueu sempre tot el que necessiteu amb prou abundància per a practicar tota mena d'obres bones. Tal com diu l'Escriptura: Ho ha repartit, ho ha donat als pobres; la seva bondat dura per sempre. El qui proveeix el sembrador de gra per a la sembra i dóna pa per a menjar, també us proveirà abundosament de llavor i farà créixer els fruits de la vostra justícia. Enriquits en tot, podreu ser del tot generosos; així, en virtut de la nostra intervenció, molts donaran gràcies a Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amb aquest passatge es clou la part reservada per l'apòstol a la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem. Són ben bé dos capítols i Pau els tanca insistint sobre la generositat en el donar i en l'alegria de fer-ho. La gasiveria és signe de cors plens de si mateixos, de cors estrets, d'homes i dones que tenen por de perdre allò que tenen. D'aquesta manera s'allunyen clarament de l'Evangeli. En realitat, ja el Deuteronomi a propòsit del germà que passa necessitat deia: "Dóna-li generosament, i no a contracor" (15,10). I el salmista que Pau cita, canta: "Ho ha repartit, ho ha donat als pobres; la seva bondat dura per sempre" (v. 9). La generositat i la joia en el donar, que caracteritza la solidaritat cristiana, alliberen el cor de l'esclavitud de posseir i el fan més semblant al de Jesús que "no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res" (Fl 2,6-7), com escriurà Pau als filipencs. La generositat enriqueix a aquells que donen i dirigeix a ells la gràcia de Déu i la pregària d'aquells que reben gratuïtament. És una convicció comuna entre els Pares de l'Església que els pobres seran els nostres intercessors davant Déu. L'almoina que es diposita a les seves mans es converteix per a nosaltres en un tresor en el cel. Sí, allò que donem als pobres, va a les mans de Déu en el cel. Per això l'apòstol suggereix que la col·lecta és un servei sagrat que es fa a Déu mateix. No és, de fet, un simple acte de solidaritat i de compartició, sinó de resposta a la gràcia de Déu, de qui ho hem rebut tot. Jesús havia dit: "Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats" (Lc 6,38). No tinguem por de donar amb generositat i alegria, perquè en el donar trobarem la recompensa de la gracia de Déu. El Senyor ens ha donat els seus béns no perquè els guardéssim per nosaltres sinó perquè poguéssim donar-los amb generositat per a l'alegria de tots, especialment dels pobres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
