Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 11,18.21-30
Ja que molts es glorien de títols humans, jo també me'n gloriaré. Ho reconec: quin deshonor per a mi haver estat tan feble! Parlo sense seny; jo també goso afirmar tot allò que ells afirmen. Són hebreus? Jo també. Són israelites? Jo també. Són descendents d'Abraham? Jo també. Són servidors del Crist? Declaro fora de mi que jo encara ho sóc més: en treballs, molt més; en presons, molt més; en bastonades, sense comparació; a punt de morir, molt sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m'han flagel·lat, una vegada m'han apedregat, tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia sencers a la deriva en alta mar. M'he trobat sovint fent llargs viatges a peu, en perills de rius i perills de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans, perills a la ciutat i perills en despoblat, perills a la mar, perills de part dels falsos germans; treballs i fatigues, sovint nits en blanc, fam i set, sovint sense menjar, passant fred i sense roba. I, a part d'altres coses, cal afegir-hi el meu neguit de cada dia, la preocupació per totes les esglésies. Quan algú és feble, jo també m'hi sento. Si fan caure algú, tot jo m'encenc.
Però si m'he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau repta els seus opositors, els judeo-cristians que minaven la seva autoritat en la comunitat de Corint. L'apòstol no s'avergonyeix de gloriar-se davant d'aquells que, elogiant la seva saviesa, destrueixen la comunitat. I comença un discurs d'autodefensa que podria sonar ambigu. Pau sap prou bé com arriba a ser normal tenir una idea elevada d'un mateix. Per això diu que vol parlar com un "insensat" perquè els corintis acceptin la seva autodefensa que és, en realitat, defensa de l'Evangeli que ha predicat i no pas defensa de si mateix. El gloriar-se de Pau fa emergir d'una part la seva feblesa i de l'altra la força del Senyor. L'apòstol no és inferior als "superapòstols": també ell és d'origen jueu, pertany a Israel i és també fill d'Abraham i hereu de la promesa messiànica. Se sent orgullós de ser jueu i d'haver crescut en l'escola d'un dels més grans rabins de l'època, Gamaliel. I si aquest és l'orgull dels orígens, molt més elevat és l'orgull de la pertinença a Crist. L'apòstol escriu a la comunitat que ell és ministre de Crist en major mesura que els seus opositors. Ja els havia escrit a propòsit dels altres apòstols: "he treballat més que tots ells" (1Co 15,10). Ara pot asseverar-ho amb més força encara respecte als falsos profetes. I els diu als corintis: "Tolereu que us esclavitzin, que se us mengin, que us espoliïn, que us tractin amb altivesa, que us peguin a la cara" (v. 20). Aquí l'apòstol amb una extraordinària passió enumera el que ha patit per anunciar l'Evangeli que li ha estat revelat. Però en tota aquesta llarga llista de dolors i d'obstacles, l'apòstol es recorda a si mateix, al corintis i també a nosaltres, que el Senyor és qui l'ha sostingut i l'ha ajudat. Per això pot dir: "Però si m'he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses" (v. 30). A partir d'aquesta consciència es reconeix el veritable apòstol i servidor de Crist. L'orgull de l'apòstol, l'orgull de cadascú de nosaltres, radica en la nostra feblesa, perquè en ella es manifesta la gracia i la força del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
