LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Festa del Cos i la Sang de Crist Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 23 de juny

Festa del Cos i la Sang de Crist


Primera Lectura

Gènesi 14,18-20

Melquisedec, rei de Salem, va portar pa i vi. Era sacerdot del Déu altíssim, i va beneir Abram tot dient:
-Beneït siguis, Abram, pel Déu altíssim, creador del cel i de la terra. Beneït sigui el Déu altíssim, que t'ha posat a les mans els enemics.
Abram li va donar una desena part de tot el botí.

Salm responsorial

Salm 109 (110)

Antífona

Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec

- Oracle del Senyor al meu senyor:
«Seu a la meva dreta,

- mentre faig dels enemics
l’escambell dels teus peus.»

= Que el Senyor estengui lluny, des de Sió, †
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics.

= «Ja eres príncep el dia que vas néixer, †
tens la glòria sagrada des del si de la mare;
des de l’aurora, com rosada, jo t’he engendrat.»

- El Senyor no es desdiu del que jurà:
«Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.»

- El Senyor és al teu costat
i abat els reis el dia que s’indigna.

[- Judica els pobles, amuntega cadàvers,
abat caps arreu de la terra.]

- En ple camí beuràs al torrent;
per això redreçaràs el cap.

Segona Lectura

1a Corintis 11,23-26

La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: "Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial." I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: "Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial." Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 9,11-17

Però la gent ho va saber i el seguiren. Jesús els acollí i els parlava del Regne de Déu, i guaria els qui en tenien necessitat. El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li:
-Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les masies del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
Però Jesús els digué:
-Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren:
-Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:
-Feu-los seure en grups de cinquanta.
Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.
(Mt 16,13-20; Mc 8,27-30)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Amb la narració de l'Últim Sopar escrita per Pau en la Carta als Corintis, la litúrgia d'aquest diumenge ens proposa de nou aquelles paraules fortes i concretes: "Aquest és el meu cos", "aquesta és la meva sang". Realment és un "misteri de fe", com cantem en la Santa Litúrgia immediatament després de la consagració. És sens dubte un misteri gran. Més que d'una realitat misteriosa en el camp intel·lectual, es tracta d'un increïble i inimaginable signe d'amor del Senyor. És el misteri d'una continuada i particularíssima presència. Particularíssima perquè Jesús, a l'Eucaristia no només té una presència real sinó que hi és present com cos "partit" i com sang "vessada". En aquest sentit, la festa del Corpus Domini és la festa d'un cos que pot mostrar les ferides, la festa d'un cos del costat del qual surten "sang i aigua", com observa l'apòstol Joan.
El seu cos està present entre nosaltres de manera diferent a la nostra: nosaltres estem atents i ens preocupem pel nostre cos, ell, en canvi, està present com un cos "partit". Nosaltres ens preservem amb tota mena d'atencions i recursos, però ell passa entre nosaltres vessant tota la seva sang. Aquella hòstia qüestiona (en aquest sentit és "estrangera") la nostra manera mesquina i avara de viure, les atencions que ens tenim per estar bé, el nostre instint a evitar el cansament i estalviar energies, la nostra actitud per defugir tota responsabilitat. En resum, mentre que cadascú de nosaltres intenta no gastar-se per als altres. Jesús eucarístic manifesta exactament el contrari. Benvinguda sigui, així doncs, la processó del Corpus! Que recorri els nostres carrers, no perquè rebi un tribut extern, sinó perquè recorri les vies del nostre cor i els faci semblants al cor de Jesús. Pau diu que el Senyor s'ha fet aliment per als homes, perquè tots nosaltres ens transformem en un sol cos, el de Crist, perquè tinguem els seus mateixos sentiments.
Hem de fer una altra consideració, associada a l'Evangeli de la multiplicació dels pans. Cada dia processons del Corpus Domini recorren els nostres carrers, tot i que no estan guarnits els seus recorreguts ni es tiren flors quan passa (hi ha qui les orna amb indiferència, i alguns amb insults). Es tracta de la processó de pobres, dels pobres de les nostres ciutats, dels qui arriben de fora i dels qui estan lluny nostre. Tots ells són el "cos de Crist", i continuen recorrent els carrers de les nostres ciutats i del món sense que ningú no en tingui cura. Em sembla fonamental l'ensenyament de sant Joan Crisòstom: "Si voleu honorar el cos de Crist, no el menyspreeu quan estigui despullat. No honoreu el Crist eucarístic amb paraments de seda, mentre fora del temple descuideu aquest altre Crist que està afligit pel fred i la nuesa". Tots dos són el cos real de Crist. Crist no està dividit si no el dividim nosaltres.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.