Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 13,2.5-18
Abram era molt ric: tenia molts ramats i molta plata i or. Lot, que l'acompanyava, també tenia ramats d'ovelles i de vaques i moltes tendes. Però aquella regió no bastava per a viure-hi tots dos: tenien massa béns per a poder habitar plegats en un país ocupat aleshores pels cananeus i pels perizites. Els pastors d'Abram i els de Lot van començar a barallar-se. Davant d'això, Abram digué a Lot:
-Som de la mateixa família i no ha d'haver-hi discussions entre tu i jo, entre els teus pastors i els meus. ¿No tens davant teu tot el país? Doncs separa't de mi: si tu te'n vas a l'esquerra, jo me n'aniré a la dreta; si tu te'n vas a la dreta, jo me n'aniré a l'esquerra.
Lot va donar una mirada al voltant seu i veié que tota la plana del Jordà fins a Sóar estava ben regada. Això era abans que el Senyor arrasés les ciutats de Sodoma i Gomorra. La plana semblava un paradís del Senyor; era comparable a les terres d'Egipte. Lot va escollir, doncs, la plana del Jordà i se'n va anar cap a l'est. Així es van separar.
Abram es va quedar al país de Canaan. Lot, pel seu costat, es va instal·lar a les ciutats de la plana i plantà les seves tendes fins a Sodoma. La gent d'aquella ciutat eren uns depravats: el seu comportament ofenia molt el Senyor.
El Senyor va dir a Abram, després que Lot s'hagué separat d'ell:
-Des del lloc on ets, guaita al nord i al sud, a orient i a occident. Tot el país que veus, te'l donaré per sempre a tu i a la teva descendència. Multiplicaré els teus descendents com la pols de la terra: només els podrà comptar qui sigui capaç de comptar tots els grans de pols que hi ha a la terra. Vés, recorre tota la llargada i l'amplada del país, que jo te'l donaré.
Abram va aixecar el campament i se'n va anar a viure a les Alzines de Mambré, prop d'Hebron. I en aquell indret va dedicar un altar al Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Abraham viu en un món d'enfrontaments, de baralles, de guerres. No obstant, continua afirmant la vocació que Déu ha confiat als homes: ser germans entre si. Abraham i Lot posseïen riqueses i bestiar amb tal abundància que l'ocupació del territori on es trobaven no feia fàcil la convivència entre tots dos. La discòrdia i la disputa que sorgeixen entre els pastors d'Abraham i els de Lot, posen en perill la fraternitat. Ja havia passat amb Caín, que no va acceptar la diversitat i la debilitat d'Abel, i el va matar. Des d'aquell moment cada homicidi és sempre un fratricidi. La temptació d'estar sols es transforma fàcilment en voler ser els únics. I la conclusió és l'eliminació de l'altre. Abraham, que és home de pau i fraternitat perquè segueix i escolta la Paraula de Déu, es dirigeix a Lot i li diu: "Som de la mateixa família i no ha d'haver-hi discussions entre tu i jo, entre els teus pastors i els meus. ¿No tens davant teu tot el país? Doncs separa't de mi: si tu te'n vas a l'esquerra, jo me n'aniré a la dreta; si tu te'n vas a la dreta, jo me n'aniré a l'esquerra". I per defensar l'alt valor de la fraternitat i viure en harmonia, Abraham renuncia a la que es considera la part més bella de la terra que Déu li ha promès perquè la volia el germà, Lot. Es tracta d'un gest extraordinari que demostra la força d'Abraham, que posa la fraternitat per damunt de qualsevol altra interès. Abraham és conscient que la discòrdia és sempre un presagi de la violència i el conflicte. El gest d'Abraham és un exemple d'una força extraordinària, que ha d'inspirar tots els seus fills encara avui. El cristià es cridat, d'una manera especial avui dia, a custodiar per damunt de tot la fraternitat entre els pobles. Lot s'estableix a prop de Sodoma, una ciutat que aleshores ja era trista i violenta, i Abraham es queda a la terra de Canaan, tenint el Senyor al seu costat. Certament Abraham ja no té el germà al costat, però el Senyor és amb ell. Planta la seva tenda a Mambré, i allí el mateix Senyor vindrà a visitar-lo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
