Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 15,1-12.17-18
Després d'aquests fets, el Senyor va comunicar la seva paraula a Abram en una visió. Li va dir:
-No tinguis por, Abram! Jo sóc l'escut que et protegeix. La teva recompensa serà molt gran.
Abram li respongué:
-Senyor Déu, què em pots donar? Jo me'n vaig sense fills, i l'hereu de casa meva haurà de ser Elièzer de Damasc.
I afegí:
-No m'has donat descendència, i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.
Llavors el Senyor li va comunicar la seva paraula i li respongué:
-No serà aquest, el teu hereu; serà un fill que naixerà de tu.
Després el Senyor va fer sortir Abram fora de la tenda i li digué:
-Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència.
Abram va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia. Després li va dir:
-Jo sóc el Senyor, que t'he fet sortir d'Ur de Caldea per donar-te aquest país en possessió.
Abram preguntà:
-Senyor Déu, com puc saber que l'he de posseir?
Ell va respondre:
-Porta'm una vaca, una cabra i un moltó, tots de tres anys, una tórtora i un colomí.
Abram els hi va dur, els partí per la meitat i va posar cada meitat enfront de l'altra, però no va partir els ocells. Uns voltors es volien abatre sobre els cossos morts, però Abram els allunyava.
Quan el sol estava a punt de pondre's, Abram va caure en un son profund, i es va apoderar d'ell una esgarrifança i una gran obscuritat. Quan el sol s'hagué post i es va estendre la foscor, un forn fumejant i una torxa de foc van passar entre els animals partits. Aquell dia el Senyor va fer una aliança amb Abram tot dient:
-Dono aquest país als teus descendents, des del torrent d'Egipte fins al gran riu, el riu Eufrates:
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El camí d'Abraham a la terra per realitzar la promesa de Déu no transcorre sense dificultat. On és la descendència nombrosa promesa per Déu, quan el seu únic hereu és probable que sigui fill d'un esclau? La incertesa i les preguntes posteriors que se'n deriven formen part de la vida d'un creient. Moltes vegades ens ha espantat la incertesa del temps i la falta de claredat del futur. Però el Senyor no abandona a Abraham, com no ens abandona a cap de nosaltres. Així doncs, Déu intervé: "No tinguis por, Abram! Jo sóc l'escut que et protegeix. La teva recompensa serà molt gran". El Senyor surt al pas de les nostres preguntes perquè no acabem sent-ne presoners. Així, allibera Abraham de la foscor de les seves preocupacions i dels temors en què s'havia refugiat: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència". Només sortint de la nostra mirada limitada podrem mirar i veure lluny, cap al poble nombrós que el Senyor ens ha preparat. La mirada de Déu, que estem cridats a compartir, la seva mirada universal, ens allibera de la por a diferència del que sovint pensem. El tancament en nosaltres mateixos fa néixer por i preocupacions. El Senyor ens en fa sortir i ens allibera. Hi ha, de fet, una gran descendència que ens espera perquè l'aliança de Déu arribi a tots els pobles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
