Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 16,1-12.15-16
Sarai, la muller d'Abram, no li havia donat cap fill. Però tenia una esclava egípcia que es deia Agar. Sarai digué a Abram:
-Mira, el Senyor m'ha privat de tenir descendència. Pren, doncs, la meva esclava, i potser gràcies a ella podré tenir algun fill.
Abram va acceptar la proposta. Quan ja feia deu anys que Abram residia al país de Canaan, Sarai li va donar per muller Agar, la seva esclava egípcia. Abram va dormir amb ella, i Agar va quedar embarassada. Però quan ella s'adonà que esperava un fill, ja no va respectar més la seva mestressa. Sarai va protestar al seu marit:
-Tu ets el responsable d'aquest menyspreu. Jo mateixa vaig posar la meva esclava als teus braços, i, quan ella ha vist que esperava un fill, ja no em respecta. Que el Senyor sigui jutge entre tu i jo!
Abram li va respondre:
-L'esclava és ben teva. Fes-li el que et sembli bé.
Llavors Sarai la va tractar tan malament que ella hagué de fugir. L'àngel del Senyor la va trobar al desert, vora un pou d'aigua que hi ha al camí de Xur, i li preguntà:
-Agar, esclava de Sarai, d'on véns i on vas?
Ella respongué:
-Fujo de la meva mestressa Sarai.
L'àngel del Senyor li va manar:
-Torna cap a la teva mestressa i obeeix-la.
I l'àngel del Senyor va afegir:
-Et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la.
Li digué encara:
-Tindràs un fill i li posaràs el nom d'Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.
Agar va donar un fill a Abram, i Abram li va posar el nom d'Ismael. Abram tenia vuitanta-sis anys quan Agar li va infantar Ismael.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Bíblia no amaga les dificultats i els problemes de la vida. Però Déu mai no deixa ningú abandonat, la seva mirada va més enllà dels nostres límits habituals, que ens donen tanta seguretat. Ens trobem amb una història que enfronta dues dones, Sarai i Agar, que competeixen d'alguna manera per la promesa i la benedicció que Déu va fer a Abraham. Déu no deixa de protegir a cap de les dues, i mai no nega la seva protecció al feble. I intervé directament en aquesta història ajudant a Sarai i beneint Agar i la seva descendència. Agar, humiliada per Sara es desespera i fuig. Tanmateix, enmig del desemparament, s'obre a la visió de Déu i experimenta la seva compassió. Déu envia el seu àngel a consolar-la i a donar-li una nova esperança. El Senyor no abandona mai a ningú que a ell es dirigeix. Canta el salmista: "Si mai m'abandonessin pare i mare, el Senyor em recolliria" (Sl 27,10). Agar té el seu fill i d'acord amb la indicació de l'àngel li posa el nom d'Ismael que significa "el Senyor ha escoltat les teves penes". La tradició islàmica veu en la història del naixement d'Ismael el fill de la promesa. La tensió que avui sembla que es manifesti violenta vers el món islàmic no ens ha de fer oblidar les arrels comunes des d'Abraham.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
