Memòria del profeta Elies que fou endut al cel i deixà a Eliseu el seu mantell. Llegir més
Memòria del profeta Elies que fou endut al cel i deixà a Eliseu el seu mantell.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 12,37-42
Els israelites van partir de Ramsès en direcció a Sucot. Eren uns sis-cents mil homes, sense comptar les criatures. També se'n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d'ovelles i de vaques. Van coure la pasta que s'havien emportat d'Egipte i en van fer coques sense llevat; la pasta no havia fermentat, perquè els havien expulsat d'Egipte i no s'havien pogut entretenir ni a preparar-se provisions.
L'estada dels israelites a Egipte havia durat quatre-cents trenta anys. Al cap dels quatre-cents trenta anys, justament aquell dia, tot l'exèrcit del Senyor va sortir d'Egipte. Per al Senyor va ser una nit de vetlla per fer sortir els israelites del país d'Egipte. Per això aquesta nit és del Senyor; és nit de vetlla per a tots els israelites de generació en generació.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El poble es posa en marxa. No hi ha Pasqua sense sortir, sense posar-se en moviment. No hi ha una nova vida i una terra futura sense afrontar el camí, de vegades escarpat, difícil, que posa a prova, però que finalment condueix a la terra promesa. Fins i tot Jesús enviarà els seus fins als confins de la terra, perquè facin arribar a tots l'Evangeli de l'amor. I hi ha pressa a fer-ho. Especialment en aquest temps en el qual la globalització ha acostat els pobles en nom del mercat, però no en el de la fraternitat. No podem posposar l'anunci de la "Bona notícia" que salva. Déu té pressa perquè sap que la complicitat amb el mal no és inofensiva. Déu té pressa perquè el seu poble escolti el clam de tots els pobles de la terra, sobretot del immens poble de pobres i descartats que travessen d'un costat a l'altre tot el planeta. Els homes pensen que el patiment dels pobres i dels presos sempre pot esperar! Aquest passatge mostra molt clarament que no ens salvem sols. Malauradament, fins i tot en el cristianisme ha entrat el virus de l'individualisme que pertorba el sentit de formar part d'un sol poble. Sovint la llibertat es redueix a tenir cura del propi espai protegit. D'aquesta manera ens convertim en esclaus del faraó que s'amaga en el cor de cadascun de nosaltres. Hem de vetllar, pregar, escoltar la Paraula de Déu i fer-ho junts. Tota la creació espera la "Pasqua", el pas de la mort a la vida. Deixem-nos guiar per la Paraula de Déu i posem-nos en camí a la seva llum. Ella ens indica el camí a seguir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
