Memòria dels sants Antoni i Teodosi, fundadors del monestir de les grutes de Kiev (†1073). Record dels cristians a Ucraina i a Rusia. Llegir més
Memòria dels sants Antoni i Teodosi, fundadors del monestir de les grutes de Kiev (†1073). Record dels cristians a Ucraina i a Rusia.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 14,21-31
Moisès va estendre la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, va fer retirar el mar i el deixà eixut. Les aigües es van partir, i els israelites van passar a peu eixut pel mig del mar, mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra. Els egipcis els van perseguir i van penetrar darrere d'ells al mig del mar, amb tots els cavalls del faraó, els seus carros i els seus guerrers.
A la matinada, el Senyor, des de la columna de foc i de núvol, va posar la mirada sobre la formació dels egipcis i va sembrar-hi la confusió: encallà les rodes dels carros i feia que els costés molt d'avançar.
Els egipcis van exclamar:
-Fugim dels israelites! El Senyor lluita a favor d'ells contra Egipte!
El Senyor digué a Moisès:
-Estén la mà cap al mar, i que les aigües tornin sobre els egipcis, els seus carros i els seus guerrers.
Moisès va estendre la mà cap al mar. En fer-se de dia, el mar va tornar al seu lloc, i els egipcis, que fugien, se'l van trobar al davant. El Senyor va precipitar els egipcis al mig del mar. Les aigües van tornar i cobriren els carros i els guerrers de tot l'exèrcit del faraó que havia entrat al mar darrere els israelites. No en va quedar ni un sol home. En canvi, els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar, mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra.
Aquell dia, el Senyor va salvar Israel de les mans d'Egipte, i els israelites veieren els egipcis morts a la vora del mar. Israel va veure com el Senyor havia vençut Egipte amb la seva mà poderosa. El poble va sentir un gran respecte pel Senyor, i va creure en el Senyor i en Moisès, el seu servent.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Moisès, fort gràcies a la protecció de Déu, va estendre la mà cap al mar. I les aigües es van partir. La saviesa d'Israel expressada en el Talmud, diu que les aigües del mar es van obrir només després que el primer jueu posés els peus a l'aigua! El qui creu, com Moisés, confia en Déu i no espera a estar segur, a tenir totes les respostes. Confiar-se però, no vol dir passivitat. Moisès s'enfronta al mar, convenç els seus, els empeny malgrat els seus temors i resistències, tant les expressades obertament per la nostàlgia com les més amagades que sovint apaguen l'esperança, "entristeixen" l'Esperit com dirà l'apòstol Pau. Confiar no significa que tot sigui responsabilitat de Déu, sinó caminar sabent que Déu no ens deixarà sols, que el seu amor és fidel, que ens alliberarà de les mans dels opressors. No creiem perquè ho hem aconseguit tot, sinó perquè sabem que el Senyor no deixarà que ens manqui res. Les aigües del Mar Roig són, com diu la litúrgia de Pasqua, el presagi de futur del poble dels batejats, dels que Déu elegeix i pren amb ell, apartant-los del mal i aplegant-los en un sol poble. Israel va veure la mà potent del Senyor que els havia alliberat de l'esclavitud d'Egipte. I Moisés n'era el signe visible. Aquest també és el cas de la comunitat cristiana. A través de la seva actuació el Senyor allibera de les tantes esclavituds d'aquest món. I el Senyor continua avui -a través de les "mans" del seu poble que escolta i segueix l'Evangeli- d'obrar "miracles" i meravelles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
