Festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. Record de tots els ancians que comuniquen amb amor la seva fe als joves. Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics. Llegir més
Festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. Record de tots els ancians que comuniquen amb amor la seva fe als joves. Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 20,1-17
Déu va donar al poble d'Israel aquests manaments:
-Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau.
"No tinguis cap altre déu fora de mi.
"No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d'aquí baix. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen. Però, per als qui m'estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions.
"No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom.
"Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni cap dels teus animals, ni l'immigrant que resideix a la teva ciutat. Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s'hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l'ha consagrat.
"Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu.
"No matis.
"No cometis adulteri.
"No robis.
"No acusis ningú falsament.
"No desitgis la casa d'un altre. No desitgis la seva dona, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Decàleg és el cor de l'aliança del Sinaí. N'hi ha dues versions: aquesta que hem escoltat, i l'altra que trobem al llibre del Deuteronomi (5,6-21), que es diferencia de la primera principalment per la motivació relativa al Dissabte. Ambdues són introduïdes a través d'una declaració que, revelant qui és el Senyor, el posa com a fonament de tota la Llei: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau". Les normes de la Llei, que venen a continuació, es fonamenten en la fe en Déu i en la memòria de la seva acció alliberadora. Observar la Llei significa reconèixer Déu com a l'únic Senyor, no fer-se ídols, reposar amb el Senyor el dissabte, honorar la presència de Déu en la vida dels altres, respectant-la en totes les seves formes. La Llei, no obstant, no contempla només el fer, sinó sobretot la intenció, és a dir, el cor. Els deu manaments que es proposen són una ajuda per viure una existència satisfactòria, allunyada de tot mal. La Llei adverteix dels comportaments destructius de la pròpia vida i de la vida dels altres. Per això, el Decàleg s'expressa emprant la fórmula negativa. Es tracta d'evitar aquells camins que podrien resultar molt perillosos. I així mateix aconsella "no desitjar" (v. 17). Podem preguntar-nos com és possible controlar el desig. Però aquest és el secret de l'antiga Llei d'Israel: el pecat en totes les seves formes, l'oblit de Déu, la idolatria, el menyspreu dels altres, la violència, tot comença en el cor, comença amb el desig. Per això la Llei s'atreveix a governar el desig per purificar el cor, per canviar-ne els sentiments. Posem, doncs, atenció als desitjos i als sentiments del cor, perquè siguin conformats als de Jesucrist, tal com escriu Pau als Filipencs (2.5).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
