LA PREGÀRIA CADA DIA

XVII del temps ordinari

Primera Lectura

Gènesi 18,20-32

Llavors el Senyor digué a Abraham:
-El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.
Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. Llavors Abraham s'acostà i digué:
-¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?
El Senyor va respondre:
-Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.
Abraham va insistir:
-Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat?
El Senyor li va dir:
-No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.
Abraham va tornar a parlar:
-Suposem que només n'hi hagués quaranta.
El Senyor va respondre:
-No ho faria, per consideració a aquests quaranta.
Abraham va continuar:
-Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo. Suposem que només n'hi hagués trenta.
El Senyor respongué:
-No ho faria si n'hi trobava trenta.
Abraham va insistir:
-Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n'hi hagués vint.
El Senyor va respondre:
-No la destruiria, per consideració a aquests vint.
Abraham insistí novament:
-Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n'hi hagués deu.
El Senyor li respongué:
-No la destruiria, per consideració a aquests deu.

Salm responsorial

Salm 137 (138)

Antífona

Et dono gràcies, Senyor, amb tot el cor.

- T’enalteixo amb tot el cor, Senyor,
et vull cantar a la presència dels àngels.

= Em prosterno davant el teu santuari †
i dono gràcies al teu nom,
perquè estimes i ets fidel:

- les teves paraules sobrepassen
la teva anomenada.

- Sempre que t’invocava, m’has escoltat,
has enfortit la meva ànima.

- Quan sentin, Senyor, les teves paraules,
tots els reis de la terra et lloaran

- i celebraran el teu obrar dient:
«Que n’és, de gran, la glòria del Senyor!

- El Senyor és excels, però esguarda els humils,
mentre que als altius, els coneix de lluny estant.»

= Si passo entre perills, em guardes la vida, †
detures amb la mà el furor de l’enemic,
la teva dreta em salva.

= Que el Senyor continuï afavorint-me. †
El teu amor, Senyor, perdura eternament:
no abandonis l’obra de les teves mans.

Segona Lectura

Colossencs 2,12-14

Pel baptisme heu estat sepultats amb Crist, i amb ell també heu ressuscitat, gràcies a la fe en l'acció poderosa de Déu que el va ressuscitar d'entre els morts. Vosaltres éreu morts per culpa dels vostres pecats i pel fet de ser incircumcisos, però ara Déu us ha donat la vida juntament amb Crist. Déu ens ha perdonat tots els pecats i ha invalidat el document que ens acusava del nostre deute amb els preceptes; l'ha anul·lat clavant-lo a la creu.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 11,1-13

Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
-Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.
Ell els digué:
-Quan pregueu, digueu:
Pare,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne.
Dóna'ns cada dia pa que necessitem;
perdona els nostres pecats,
que nosaltres també perdonem els qui ens han ofès,
i no permetis caiguem en la temptació.
I els digué encara:
-Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència d'aquell l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
"I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.
(Mt 12,22-30; Mc 3,20-27)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Els Evangelis narren sovint que Jesús es retirava a llocs apartats per pregar. Era una actitud probablement quotidiana. Per a Jesús era un moment important. Molt sovint els deixebles el veien i se n'admiraven. Només cal pensar en la Transfiguració en el Tabor, precisament mentre ell pregava. Un dia, explica Lluc, en acabar la pregària, un dels deixebles s'acostà i li digué: "Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles". Sens dubte la pregària de Jesús sorprenia els deixebles. Per això li demanen: "ensenya'ns a pregar", no en el sentit d'una pregària ordinària, sinó com pregava ell: "Senyor, ensenya'ns a pregar tal com pregues tu", amb aquella familiaritat i confiança vers al Pare que deixava astorats els deixebles. Jesús ens respon també a nosaltres: "Quan pregueu digueu. Pare, abbà, papa". Coneixem el desconcert que aquesta paraula provocava en un ambient on ningú no gosava anomenar Déu pel seu nom. Però Jesús, a través d'una revolució espiritual sense precedents, ens exhorta a anomenar-lo "papa". És una paraula que fa desapareixer tota distància entre nosaltres i Déu. Déu ja no és llunyà, és pare de tots i tothom pot adreçar-se a ell sense necessitat de mitjancers.
Jesús ens fa trobar en la pregària la familiaritat i la immediatesa de la relació amb Déu. El problema no és ni el lloc, ni les paraules, sinó el cor, la interioritat, l'amistat amb Déu. També va ser així per a Abraham, el nostre pare en la fe. Exemplar i suggerent és el diàleg que instaura amb Déu quan intercedeix per salvar Sodoma, caiguda en la decadència i en el desordre. Hi ha una tasca a fer d'intercessió per part dels creients, amics dels homes i amics de Déu. La pregària pot salvar el món. El Senyor l'escolta, perquè és el filàntrop, l'amic dels homes. La insistència de l'amistat i de la pregària toquen el cor de Déu.
Jesús ho reflecteix amb dos exemples extrems, extrets de la vida quotidiana. L'amic que arriba a mitjanit, i el pare que no donarà mai una serp al fill que li demana un peix. I conclou: "si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen". És una manera d'expressar la disponibilitat sense límits de Déu per venir a l'encontre de la nostra pregària. Les paraules no són determinants; compta el cor, la confiança i en conseqüència la insistència i la perseverança en la pregària. La ineficàcia de la pregària no depèn de Déu, sinó de la nostra poca confiança en ell. Demanem i se'ns donarà, busquem i trobarem, truquem al cor de Déu, com ho va fer Abraham, i el Senyor adreçarà sobre nosaltres la seva mirada.