Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Deuteronomi 31,1-8
Moisès va adreçar encara aquestes paraules a tot el poble d'Israel:
-Tinc cent vint anys. Ara ja no sóc capaç de conduir-te al combat. A més, el Senyor m'ha dit que jo no passaria aquest riu Jordà. El Senyor mateix, el teu Déu, passarà al teu davant i destruirà totes aquestes nacions que hi ha a l'altra banda perquè puguis ocupar els seus territoris. Josuè passarà al teu davant, tal com ha dit el Senyor. El Senyor farà amb aquestes nacions el que ha fet amb Sehon i Og, reis dels amorreus, i amb els seus territoris. El Senyor els posarà a les vostres mans: tracteu-los tal com jo us he manat. Sigueu ferms i decidits, no tingueu por, no us acovardiu davant d'ells! El Senyor, el teu Déu, anirà amb tu, no et deixarà ni t'abandonarà.
Després Moisès va cridar Josuè i li digué en presència de tot el poble d'Israel:
-Sigues ferm i decidit, perquè tu faràs entrar aquest poble al país que el Senyor va prometre als seus pares. Tu el repartiràs entre els israelites. És el Senyor mateix qui anirà al teu davant i serà amb tu: no et deixarà ni t'abandonarà. No tinguis por, no t'acovardeixis!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Moisès és realment l'home de Déu. Tot el que ha fet ha estat sempre d'acord amb Déu, que l'ha guiat per alliberar el seu poble de l'esclavitud d'Egipte. Qui escolta Déu estima el seu poble, perquè vincular la vida al Senyor significa estimar els seus, aquells que ell ha elegit i que, de moltes maneres, ens confia. Per portar el poble fins a la terra promesa, Moisès s'havia enfrontat a la duresa del desert, la por a l'exèrcit egipci, la incredulitat del seu poble, la seva decisió de fabricar-se ídols, l'amargor de la nostàlgia. Va continuar al capdavant del seu poble perquè escoltava i obeïa a Déu abans que a la seva pròpia llei. Moisés ha arribat a prop de la terra promesa, però no hi entrarà. El Senyor, de fet, ja li ho havia dit. Moisès no es desespera, no reclama res per a si mateix, no reivindica cap rol ni cap dret. No posseeix la terra per la qual ha afrontat tot el camí. Jesús, al final de la seva vida, anuncia una benaurança per als homes de fe: benaurats els qui no han vist i han cregut. Qui creu ja ho té tot! Moisès sempre ha cregut en la promesa del Senyor. No té necessitat de posseir-la. Ell sap que tot és un do seu i que el seu amor ha guiat el poble. Sovint els homes intercanvien el do per la possessió, confonen el que es requereix d'ells amb la pròpia persona, es deixen prendre pel protagonisme fins al punt que tot acaba al voltant de si mateixos. Moisès demana als seus que continuïn confiant en Déu, per tal d'afrontar nous desafiaments. Quan acaba el camí? En realitat, no se'n veu mai el final i cal confiar en Déu que "anirà al teu davant i serà amb tu: no et deixarà ni t'abandonarà". Josuè guiarà el poble. El Senyor el precedirà al llarg del camí. La serenitat ferma de Moisès, la seva llibertat pel que fa al posseir, que tant condiciona la vida i les opcions dels deixebles i dels homes, fan d'ell un veritable creient.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
