Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Josuè 24,14-19
"Per tant, reverencieu el Senyor i adoreu-lo sincerament i amb tot el cor. Desfeu-vos dels déus que els vostres pares adoraven quan vivien a l'altra banda de l'Eufrates i a Egipte, i adoreu tan sols el Senyor. Però si no us satisfà de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a l'altra banda de l'Eufrates, o els déus amorreus, en el país dels quals ara viviu. Jo i la meva família adorarem el Senyor!
El poble respongué:
-Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus! El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va treure, a nosaltres i als nostres pares, del país d'Egipte, la terra on érem esclaus; és ell qui va fer, davant els nostres ulls, aquells grans prodigis i ens va guardar pertot arreu on anàvem, enmig de tots els pobles per on havíem de passar. El Senyor va expulsar de davant nostre molts pobles, sobretot els amorreus que vivien en aquest país. Per tant, també nosaltres adorarem el Senyor, perquè ell és el nostre Déu.
Josuè va replicar:
-No sereu capaços d'adorar el Senyor. Ell és un Déu sant, és el Déu-gelós. No consentirà les vostres infidelitats ni els vostres pecats.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ens trobem davant d'una elecció solemne d'Israel al final d'una altra etapa de la seva història, quan finalment es troba en possessió de la terra que el Senyor havia promès als pares. Es tracta d'optar entre "adorar" al Senyor o als altres déus. Israel es troba de fet vivint en una terra poblada d'ídols. Palestina, com tot el Pròxim Orient Antic, des de Mesopotàmia fins a Egipte, estava poblada per diferents pobles i cadascun tenia les seves pròpies deïtats. "Adorar" significa sotmetre's, escoltar, dependre d'algú. És una paraula clau en l'elecció que ha de fer Israel. De fet, no es pot mantenir indiferent ni ambigu davant la Paraula de Déu. Cal elegir en un món en el qual sovint s'acostuma a fer-ho deixant-se portar per la opinió pública, o bé es deixa córrer preferint ajornar l'haver de prendre una decisió. Josué confronta Israel amb la seva història d'alliberament volguda per Déu, fins al punt que el mateix Israel la reconeix en la seva resposta, una premissa indispensable d'aquesta elecció: "El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va treure, a nosaltres i als nostres pares, del país d'Egipte, la terra on érem esclaus; és ell qui va fer, davant els nostres ulls, aquells grans prodigis i ens va guardar pertot arreu on anàvem, enmig de tots els pobles per on havíem de passar". El record de l'amor que Déu ens té continua sent condició necessària per renovar la nostra fe i adherir-nos del tot al Senyor, per "adorar-lo" i abandonar els ídols que dificulten el creixement de la nostra humanitat i de la nostra fe. També nosaltres avui davant el Senyor i el seu amor, diem com Israel mentre renovem la nostra aliança amb ell: "Adorarem el Senyor, el nostre Déu, i l'obeirem". Que sigui aquesta la nostra opció mentre escoltem de nou la seva Paraula, la llum que guia els nostres passos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
