Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Tesalonic. 1,1-5.8-10
Pau, Siles i Timoteu, a l'església dels tessalonicencs, que viu en Déu Pare i en Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us tenim presents en les nostres pregàries. Contínuament recordem davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist. Sabem, germans estimats de Déu, que ell us ha escollit, perquè el nostre evangeli s'ha difós entre vosaltres no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant; i prou sabeu el que vam fer per vosaltres quan érem enmig vostre. ja que gràcies a vosaltres ha ressonat la paraula del Senyor; i no solament a Macedònia i Acaia, sinó que la fama de la vostra fe en Déu ha arribat a tot arreu, de manera que no cal que en diguem res més. Tots ells expliquen com va ser la nostra estada entre vosaltres i com us apartàreu dels ídols i us convertíreu a Déu, per servir només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d'entre els morts i que ens allibera de la indignació divina que ha de venir.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
És una carta escrita conjuntament per Pau, Siles i Timoteu, possiblement amb la intenció de fer memòria d'allò que el Senyor havia fet amb els apòstols (Mc 6,7) i els deixebles (Lc 10,1) enviant-los de dos en dos. Pau, d'altra banda, no era pas un protagonista isolat. L'Església és, abans de tota altra cosa, comunió. Tots tres es dirigeixen a la petita comunitat de Tessalònica, una comunitat gran no pel nombre sinó per la dignitat de viure "en Déu Pare i en Jesucrist, el Senyor". Aquesta dignitat havia convertit la petita comunitat en una benedicció per Tessalònica. Era l'"església", és a dir l'"assemblea" de la comunitat convocada per Déu en aquella ciutat. Cada comunitat cristiana és una "assemblea de Déu". Pau dóna gràcies a Déu per aquella petita comunitat que viu una fe ferma, amb un amor actiu i una esperança perseverant. El mateix Senyor, a través de la predicació dels seus deixebles, canvia el cor de qui escolta, i li genera a una nova vida. L'apòstol sap que el servei de la predicació requereix de la seva implicació personal, perquè només d'aquesta manera fa que el Senyor sigui proper i reconegut per aquells que l'escolten. I és per això que els tessalonicencs han pogut imitar-lo, apropant-se al mateix Crist. La vida dels responsables de la comunitat ha de reflectir l'Evangeli que proclamen. D'aquesta manera la seva predicació serà eficaç. Els tessalonicencs van poder rebre-la amb joia fins i tot enmig de les persecucions. I es van convertir en un exemple per a altres creients que es trobaven a Macedònia i Acaia. La vida de l'Evangeli s'estén perquè atrau, perquè mostra una vida millor que la que el món ofereix. És la primera comunitat cristiana fundada en territori europeu, i immediatament va despertar l'entusiasme general en les joves comunitats del territori. L'expansió de l'Evangeli no té res a veure amb tècniques pastorals ni amb mitjans organitzatius sofisticats. L'Evangeli només es difon a través de la força atractiva d'una vida veritablement evangèlica. Pau s'alegra de la seva fe i refereix l'estupefacció de tothom en veure la seva conversió, abandonant els ídols d'aquest món per servir només al Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
