Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Tesalonic. 4,1-8
Finalment, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre com heu de comportar-vos per a agradar a Déu. És cert que ja ho feu, però us demanem que avanceu encara més. Ja sabeu quines instruccions us vam donar de part de Jesús, el Senyor.
Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament. Absteniu-vos de comportaments libidinosos; que cadascú sàpiga dominar el seu propi cos amb santedat i amb respecte, sense deixar-se endur per la passió del desig com fan els pagans que no coneixen Déu. Que ningú no perjudiqui els altres germans ni s'aprofiti d'ells en aquesta qüestió, perquè el Senyor demanarà comptes de tot això, com ja us hem dit i repetit. En efecte, Déu ens ha cridat a viure santament i no de manera impura. Per tant, el qui rebutja el nostre ensenyament no rebutja un home, sinó Déu mateix, que us dóna el seu Esperit Sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau inicia aquesta part de la carta apel·lant a l'autoritat de Jesús. En nom seu mostra allò que "agrada a Déu" (4,1) i quina és la "seva voluntat" (4,3; 5,18). L'exhortació, l'enuncia com si fos una pregària, de tant important com sent que és. Els tessalonicencs ja saben quin ha de ser el seu comportament per tal d'agradar a Déu: el mateix apòstol els l'havia ensenyat quan era amb ells, tant amb l'exemple com amb l'ensenyament. Ara, han de perseverar en aquest camí, han d'esforçar-se més a recórrer-lo, fins a la santedat. La voluntat de Déu és la nostra santificació, és a dir, pertànyer en tot a Déu i estar, per tant, lluny del món i lliures dels seus lligams. Pau exhorta els tessalonicencs a tenir un comportament respectuós amb el propi cos i amb la santedat del matrimoni. És decisiu abandonar la mentalitat paganitzant que fa ser esclau de si mateix i dels propis instints. Després, Pau posa en guàrdia davant l'afany de lucre i la cobdícia que porten a oprimir els altres i a humiliar-los. Déu, escriu encara l'apòstol, "ens ha cridat a viure santament i no de manera impura" (4,7). Per tant el qui menysprea aquests preceptes, menysprea Déu mateix, mentre que el qui resta en la santedat viu en l'amor. Si l'amor és l'Esperit vessat per Déu en el cor dels creients, l'Esperit és el mestre interior que guia cada deixeble, L'amor fratern, de fet, no és un precepte dels homes, sinó el manament nou que Jesús ha donat als deixebles de cada temps fent-ne el signe distintiu del seu lligam amb ell. És un do que s'ha de viure de manera sempre creixent. Ningú no pot acomodar-se a l'amor que ja té. El mateix amor demana créixer i expandir-se. L'apòstol exhorta finalment als tessalonicencs a portar una vida serena, abandonada a la voluntat de Déu, i a distingir-se per una vida "santa" davant els pagans. Ve a la memòria l'afirmació dels Fets dels Apòstols a propòsit dels primers cristians de Jerusalem, els quals " eren ben vistos de tot el poble" (Ac 2,47).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
