LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XXII del temps ordinari
Festa de sant Egidi, monjo de l'Orient vingut a Occident. Visqué a França i es convertí en pare de molts monjos. La Comunitat de Sant Egidi ha pres el nom de l'església que li està dedicada a Roma. Es recorda l'inici de la segona guerra mundial: pregària per la fi de totes les guerres. L'Església ortodoxa comença l'any litúrgic. Jornada mundial de pregària per la cura de la creació.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 1 de setembre

XXII del temps ordinari
Festa de sant Egidi, monjo de l'Orient vingut a Occident. Visqué a França i es convertí en pare de molts monjos. La Comunitat de Sant Egidi ha pres el nom de l'església que li està dedicada a Roma. Es recorda l'inici de la segona guerra mundial: pregària per la fi de totes les guerres. L'Església ortodoxa comença l'any litúrgic. Jornada mundial de pregària per la cura de la creació.


Primera Lectura

Siràcida 3,17-18.20.28-29

Fill meu, actua amb dolcesa en tot el que facis
i seràs més estimat que un home generós.
Com més important siguis, més humil t'has de fer,
i llavors el Senyor et donarà els seus favors.
En efecte, el Senyor és molt poderós,
però són els humils els qui el glorifiquen.
La desgràcia de l'orgullós no té remei,
la mala herba ja hi ha fet arrels.
L'home intel·ligent medita els proverbis,
el desig del savi és saber escoltar.

Salm responsorial

Salm 67 (68)

Antífona

Beneït sigui el Senyor, que allibera el seu poble.

- Que Déu s’aixequi i els enemics es dispersin,
que fugin davant d’ell els qui el detesten.

= Esvaeix-los de pressa com el fum, †
com la cera que es fon vora el foc;
que davant de Déu no quedi rastre dels dolents.

- Que els justos s’alegrin, que exultin,
que davant de Déu saltin d’alegria.

- Canteu al nostre Déu, canteu lloances al seu nom,
deixeu pas al qui té els núvols per carrossa.

- El seu nom és «el Senyor»;
feu festa a la seva presència.

- Déu és pare dels orfes i defensor de les viudes,
des del lloc sagrat on resideix.

= Déu dóna casa als desemparats, †
allibera els captius que vénen enmig de cants,
mentre que els rebels habitaran a la terra àrida.

= Déu nostre, quan sorties guiant el teu poble, †
quan avançaves pel desert,
la terra tremolà i el cel fou generós.

- Això succeí davant de Déu, al Sinaí,
davant de Déu, el Déu d’Israel.

- Déu nostre, vas fer caure una pluja abundant
per refer la teva heretat esgotada.

= Vas allotjar-hi la teva família; †
vas preparar la terra per als pobres,
li donares fertilitat, Déu nostre.

- El Senyor pronuncia un oracle:
«Estols de missatgeres anuncien la victòria.

- Fugen, fugen els reis dels exèrcits;
les dones, a casa, reparteixen el botí.

= Mentre jèieu entre les cledes, †
les ales de la coloma es cobrien de plata
i l’or refulgia a les seves plomes.»

- Quan l’Omnipotent dispersà els reis,
nevava a la muntanya de Salmon.

- Són divines, les muntanyes de Basan;
són escarpades, aquelles muntanyes.

= Muntanyes escarpades, †
per què envegeu la muntanya que Déu ha escollit per residir-hi?
El Senyor hi habitarà per sempre més.

- Els carros divins són mils de milers;
enmig d’ells ve el Senyor, glòria santa del Sinaí.

- Has pujat a les altures,
t’has endut un seguici de captius;

= has rebut els homes en ofrena, †
fins i tot els qui es rebel•len,
perquè hi facin estada, Senyor Déu.

= Beneït sigui el Senyor dia rere dia; †
és ell qui ens duu als braços,
el Déu salvador nostre.

- Per a nosaltres és el Déu que salva;
és el Senyor Déu qui fa sortir de la mort.

- Déu esberla els caps dels enemics,
esclafa el front del qui s’obstina en la maldat.

= Diu el Senyor: †
«Fins de Basan faré tornar els enemics,
els faré tornar del fons del mar,

- perquè la seva sang tenyeixi els teus peus,
i la llepi la llengua dels teus gossos.»

= Ja es veuen les processons, Déu meu; †
són processons del meu Déu, el meu rei,
dins el santuari.

= Els cantors obren el seguici, †
el clouen els músics;
al mig, les donzelles toquen tamborins.

- I canten: «En dies d’aplec beneïu Déu;
ell és el Senyor des de l’origen d’Israel.»

= Benjamí, el més petit, obre la marxa; †
segueixen, amb els seus batallons, els caps de Judà,
els caps de Zabuló, els caps de Neftalí.

- El teu Déu referma el teu poder;
el poder, oh Déu, amb què has obrat a favor nostre.

- Des del teu palau, a Jerusalem,
es veuen reis que et porten tributs.

= Amenaça d’allí estant la Fera del Canyar, †
el Ramat de Toros amb els Vedells dels Pobles,
que es prosternen amb presents de plata.

= Dispersa les nacions que volen la guerra. †
Que portin d’Egipte robes d’escarlata;
que s’afanyi Etiòpia amb obsequis a Déu.

- Canteu a Déu, reialmes de la terra,
canteu lloances al Senyor.

- Ell cavalca pel cel més alt i etern,
fa sentir la seva veu, la veu majestuosa.

= Canteu la majestat de Déu, †
la seva grandesa sobre Israel,
la seva majestat dalt dels núvols.

- Ets temible, Déu nostre, des dels teus llocs sagrats.
Ell és el Déu d’Israel.

- Dóna poder i valentia al seu poble.
Beneït sigui Déu!

Segona Lectura

Hebreus 12,18-19.22-24

Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, tenebres i tempesta, toc de corn i veu que parlava. Els mateixos que sentiren aquella veu van refusar d'escoltar cap més paraula. Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu, a l'assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, a Jesús, mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 14,1.7-14

Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
-Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Després digué al qui l'havia convidat:
-Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos.
(Mt 22,1-10)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

L'Evangeli ens presenta Jesús que, convidat a dinar a casa d'un cap dels fariseus, observa que els convidats s'afanyen a triar els primers llocs. Triar els primers llocs és posar-se un mateix davant de tot, és voler supeditar-ho tot a les pròpies comoditats, és voler ser servit en lloc de servir, ser exalçat en lloc de mostrar-se disponible, ser estimat abans d'estimar. Triar el primer lloc, en definitiva, vol dir posar-se un mateix abans de qualsevol altra cosa. Es comprèn que no és qüestió de cadires, sinó més aviat de l'estil de vida i dels sentiments del cor.
Jesús condemna aquest comportament, que no ajuda en res, sinó més aviat perjudica, perquè ens converteix en competidors i enemics, condemnant-nos a una vida plena de enveges i desconfiances. No és qüestió d'urbanitat o de bones maneres. Jesús va més enllà, vol comprendre la concepció que cada un té de si mateix. I la lliçó és clara: aquell que es creu just i pensa que pot mantenir el cap ben alt fins al punt de merèixer el primer lloc passant davant dels altres, sentirà que li diuen: "Cedeix-li el lloc" (v. 9), i haurà d'anar enrere avergonyit. Així doncs, farem bé en avergonyir-nos de la nostra supèrbia i de la indulgència que tenim cap a nosaltres mateixos, ja abans de triar lloc. Farem bé en avergonyir-nos davant Déu pel nostre pecat, sense que això comporti depressió, ja que "només Déu és bo". La santa litúrgia ens suggereix aquesta actitud quan a l'inici ens fa invocar tres vegades: "Senyor, tingueu pietat!" I el Senyor ve al costat de cada un de nosaltres i ens exhorta: "Amic, puja més amunt", "amic, vine, escolta la meva paraula, menja el meva pa i beu el meva calze". Aquell qui s'humilia i demana perdó, aquell que abaixa el cap davant el Senyor, serà enaltit. És ben cert! El Senyor no suporta els superbs i no tolera als egoistes. Ell és el "Pare dels humils".
L'humil comprèn, sap estimar, sap ser germà i germana, sap pregar, sap ser humà, sap moure les muntanyes més altes i sap omplir els abismes més profunds. I la memòria de sant Egidi, sant del qual la Comunitat ha pres el nom es converteix en un símbol: un sant poc conegut, "humil" en la seva vida però venerat pels pobres i pels febles. Avui reconeixem en ell els trets de la nostra vocació cristiana: ser un poble d'humils i de pobres (So 3,12). Aquells humils que fan realitat l'altra paràbola evangèlica: "Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te" (vv.12-14).

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.