Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Timoteu 2,1-8
Primer de tot, recomano que feu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui ocupen un lloc elevat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l'honestedat. Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l'home Jesucrist, que es donà a si mateix en rescat per tothom: aquest és el testimoni donat en els temps fixats per Déu. I dic la veritat, i no menteixo: jo n'he estat fet herald i apòstol, mestre dels pobles en la fe i en la veritat.
Desitjo, doncs, que els homes preguin pertot arreu i que alcin unes mans pures, evitant violències i discussions.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol recomana a Timoteu "primer de tot" la pregària. La pregària és la primera obra del creient, i ho és particularment la pregària comunitària. Les quatre formes de pregària esmentades: "pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies", mostren la riquesa amb què s'expressa la invocació de la comunitat. L'horitzó de la pregària cristiana no coneix cap límit i s'estén a tots els homes. Els cristians fins i tot en la pregària expressen la universalitat de l'Evangeli. Com que són cridats a acollir a tots els homes, sense fronteres ni limitacions de cultura, ètnia o parentiu, la seva pregària s'eleva a Déu pel món sencer. La pregària està tota ella impregnada de la situació dels amics, de les preguntes que un es fa, de les angoixes, dels problemes i, alhora, de la lloança i l'acció de gràcies. La pregària és referida a un amor que va més enllà dels límits temporals, espacials i individuals; no oblida ningú, i molt menys exclou algú. Com Déu, que abraça tots els homes i "fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos" (Mt 5,45), la comunitat cristiana prega per tots. És més, hi ha un autèntic i propi ministeri de la comunitat en el fet de pregar per tota la família humana perquè la vida de tots sigui "tranquil·la i serena". Pau delinea així aquest ministeri d'intercessió pel món i per la pau. És una tasca encomanada a l'Església independentment de les conviccions i el comportament de les autoritats civils. I no és cap casualitat que l'apòstol subratlli que la pregària per tots els homes, inclosos els governants, és "agradable" a Déu, perquè ell és el "salvador" de tots. I la pregària feta en nom de Jesús, l'únic mediador i salvador, és eficaç. Aquest vincle amb Jesús fa que l'oració de l'Església sigui realment "catòlica". Pau confia aquest ministeri a Timoteu i als deixebles de tots els temps. La pregària es converteix així en el vincle de fraternitat i amor entre les comunitats cristianes escampades per la terra i en el seu primer ministeri per la salvació de tots els homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
