Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Timoteu 4,12-16
Que ningú no t'hagi de menysprear perquè ets jove; al contrari, sigues per als fidels un model en el parlar, en la conducta, en l'amor, en la fe, en la integritat. Mentre esperes que jo vingui, dedica't a llegir en públic l'Escriptura, a exhortar i a instruir. No negligeixis el do que Déu et va concedir en virtut de les paraules profètiques i de la imposició de mans feta pel col·legi dels qui presideixen la comunitat. Posa-hi tot l'interès, mostra-t'hi sol·lícit; que tothom vegi com progresses. Vetlla sobre tu mateix i sobre la doctrina que ensenyes: persevera-hi. Fent-ho així, et salvaràs a tu mateix i salvaràs els qui t'escolten.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau escriu a Timoteu, però vol advertir la comunitat de no menysprear la joventut del deixeble i d'acollir-lo com a "pastor". Timoteu tenia uns trenta anys i des dels tretze anys que seguia l'apòstol. Probablement hi havia qui no el tenia en la justa consideració a causa de la seva jovenesa. L'apòstol sap bé que en la comunitat l'autoritat no prové dels anys o de les qualitats humanes, sinó del trobament amb el Senyor i la conversió a l'Evangeli. Per això Pau l'exhorta a ser exemplar "en el parlar, en la conducta, en l'amor, en la fe, en la integritat". Aquesta alçada espiritual li concedirà l'autoritat necessària per guiar amb saviesa la comunitat. Pau ja ha comunicat que la seva intenció era unir-se a ell el més aviat possible (3,14), però li recomana que fins a la seva arribada es dediqui a "llegir" les Sagrades Escriptures a les assemblees eclesials. Això va lligat a la tasca d'"exhortar i instruir" que l'apòstol li demana que faci, perquè la Paraula arribi al cor de la vida de la comunitat. Però per parlar amb autoritat, per explicar l'Evangeli en la predicació, cal l'ajuda del Senyor. Pau recorda a Timoteu el "do" de la gràcia que ha rebut mitjançant la imposició de les mans per part dels mateixos apòstols i del consell d'ancians. Les exhortacions es fan, doncs, urgents per tal que Timoteu tingui cura de totes aquestes coses. L'apòstol l'exhorta a dedicar-s'hi enterament. Així creixerà en la saviesa i en el testimoni, de manera que -li diu- "tots veuran el teu progrés". Pau el convida a aprofundir l'estudi de l'Escriptura i a viure-la cada dia. El creixement en el coneixement de les Escriptures i en l'amor del Senyor li donaran l'autoritat necessària per guiar la comunitat. La seva "salvació" i la de la comunitat depenen de com sabrà disciplinar-se, de com sabrà donar bon exemple i sabrà anunciar l'Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
