Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 1,16-25
Perquè no m'avergonyeixo de l'evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen, primer els jueus, i després els dels altres pobles. En l'evangeli es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe. Tal com diu l'Escriptura: Viurà el qui és just per la fe.
La indignació divina es revela des del cel contra tota la impietat i la injustícia dels homes que ofeguen la veritat amb el seu obrar injust. Parlo dels qui coneixen allò que podem saber de Déu, perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer. D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Per això no tenen excusa, ja que, tot i conèixer Déu, no l'han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix. Ben al contrari, s'han refiat de raonaments inútils, i el seu cor insensat s'ha omplert de foscor.
Presumint de savis, s'han tornat necis, i han bescanviat la glòria del Déu immortal per imatges d'homes mortals, d'ocells, de quadrúpedes i de rèptils. Per això Déu ha permès que seguissin les seves pròpies passions i els ha deixat a mercè de les impureses amb què profanen el seu propi cos.
Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant les criatures en lloc del Creador. Que ell sigui beneït pels segles. Amén!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau s'ha referit a la seva decisió de predicar l'Evangeli també a Roma. L'apòstol sap que l'Evangeli és un tresor que li ha estat donat i que ha de comunicar als altres, sobretot als pagans. L'Evangeli conté "el poder de Déu", o sigui una força capaç de realitzar la salvació "de tots els qui creuen". Però la fe, per l'apòstol, no és simplement l'acceptació d'una doctrina; és, més aviat, l'adhesió plena i total a Jesús. I tots, els jueus primer i després també els grecs, són cridats a acollir el Senyor. L'ànsia de comunicar aquest Evangeli "devora" Pau. I hauria de devorar també els deixebles de cada època, sobretot d'aquest inici de mil·lenni que espera una renovada predicació evangèlica. Pau cita un passatge del profeta Habacuc: "Aquell poble s'enorgulleix però fracassarà, mentre viurà el qui és just per la fe" (Ha 2,4). En aquest text, qui no té l'esperit recte és l'impiu, és a dir, aquell que s'ha allunyat de Déu. El just, en canvi, és aquell que continua fidel a Déu, i es confia a Ell. Per això, la vida veritable ve només de la fe, de l'abandó a Déu. Són moltes les maneres amb les quals els homes de nostre temps miren de donar un sentit a la seva vida; sovint recorren camins que resulten ser poc segurs, incerts i enganyosos. El camí de la vida plena és aquell l'il·luminat per la fe i el temor de Déu. És el camí del seguiment de Jesús: qui segueix l'Evangeli venç el pecat i la mort i esdevé partícip de la seva resurrecció. L'Evangeli és força de canvi, és energia que transforma. I Pau n'és testimoni directe: la seva mateixa vida ha estat transformada i posada al servei del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
