Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 6,12-18
Ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia.
Què, doncs? Perquè ja no estem sota la Llei, sinó sota la gràcia, ¿ens és permès de pecar? De cap manera! Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d'algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l'amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu aquell qui dóna la justícia. Vosaltres éreu esclaus del pecat, però heu obeït de cor la doctrina que us ha estat ensenyada. Donem-ne gràcies a Déu! Així, lliures de l'esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justícia de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol havia declarat els creients "morts al pecat" perquè per la gràcia del baptisme són partícips de la Pasqua de Crist. Ara vol deixar ben clar que aquest esdeveniment de gràcia no actua màgicament en els creients, sinó que activa en ells un dinamisme responsable. Encara que "morts al pecat", els creients no s'han de deixar dominar pel pecat en les seves vides. Els cristians reben la força i l'energia suficients per lluitar contra el pecat i la lògica perversa amb la qual vol dominar els cors dels homes. L'apòstol exhorta, doncs, a escollir entre l'obediència a l'instint de l'home vell i l'obediència a l'home nou guiat per l'Esperit. Si la primera és una obediència instintiva, i per tant una mena d'esclavitud, la segona, en canvi, requereix una tria i una atenció vigilant i perseverant. La vida del creient és sempre una lluita entre aquestes dues forces; la mateixa lluita que Jesús ha viscut per combatre el mal fins a vèncer-lo. A través de la seva mort i resurrecció Jesús ha privat el pecat de la seva força implacable. El mal ha estat definitivament vençut. Tot i això, resta sempre a l'aguait, com escriu el llibre del Gènesi: "si no obres bé, el pecat aguaita a la porta" (4,6). Escollint d'obeir l'Esperit, la vida del creient esdevé una ofrena generosa i joiosa al Senyor i als germans. El mateix Jesús ha viscut la seva existència terrenal com una ofrena total al Pare per la salvació de tots els homes. Nosaltres, deixebles de la darrera hora, som cridats a seguir-lo per aquest mateix camí. És la única via per ser lliures del domini del pecat que cerca de sotmetre'ns de tota manera als seus desitjos. Però el Senyor, que coneix la nostra feblesa, fa abundar en nosaltres la seva gràcia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
