Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Saviesa 2,23-3,9
Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de sofrir.
Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar. Als ulls dels insensats semblava que morissin; la seva partença era tinguda per un mal; el seu traspàs, aparentment, era un desastre. Però ells han trobat la pau. Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l'esperança segura de la immortalitat. Després de corregir-los amb moderació, Déu els donarà una felicitat immensa, perquè els ha posat a prova i els ha trobat dignes d'ell. Els ha depurat com l'or en el gresol i els ha acceptat com una víctima oferta en holocaust. Quan el Senyor vindrà a visitar-los, els justos resplendiran, seran com les espurnes que corren pel rostoll. Governaran nacions, dominaran pobles, i el Senyor regnarà damunt d'ells per sempre. Els qui tenien posada en ell la confiança comprendran la veritat, i els qui l'hauran estimat fidelment s'estaran vora d'ell, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia i vindrà a visitar els seus elegits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Per què viure en la justícia si el destí dels justos és amenaçat i la seva vida és truncada per la violència? Aquesta és la gran qüestió del llibre de la Saviesa, que en certa manera havia turmentat Job que es preguntava per què els malvats prosperaven i els justos sucumbien. És la pregunta que sorgeix sovint en els nostres cors: per què afanyar-se tant per fer el bé, per no permetre que prevalgui la injustícia al món, que el mal venci al bé? "Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar": heus aquí la resposta sàvia de l'autor del llibre. Quants justos no han mort per fer el bé, per no renunciar a viure en l'amor! Una vida gastada per amor no és una vida desaprofitada, sinó guanyada per a la vida eterna. Potser als ulls dels homes, els patiments i les tribulacions que s'abaten damunt d'ells els semblin un desastre. No obstant això, encara que la seva vida hagi estat curta, resplendiran el dia del judici, i demostraran que la veritable força resideix en l'amor, no en l'arrogància que s'imposa als altres, no en l'orgull d'aquells que tracten de salvar-se només a si mateixos. Per això, continua la Saviesa, ells "governaran nacions, dominaran pobles" (v. 8). Jesús mateix va anunciar en les benaurances que "els humils posseiran la terra". La força que conquereix i guanya és la de la mansuetud i l'amor. L'amor que ha marcat l'existència del just serà un do per a tots; el món sencer en serà beneficiat. La seva vida és en mans de Déu: ni el mal ni la mort prevaldran contra ells.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
