Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Saviesa 6,1-11
Escolteu, doncs, vosaltres, reis, i tingueu seny; apreneu, governants d'arreu de la terra. Estigueu atents, els qui domineu multituds i us glorieu d'haver sotmès tantes nacions. El poder us l'ha donat el Senyor, la sobirania ve de l'Altíssim. Ell examina les vostres obres i escorcolla les vostres intencions. Vosaltres, que només sou funcionaris del seu regne, no jutgeu com cal, no guardeu les lleis ni us emmotlleu al voler de Déu. Per això, de sobte s'alçarà esfereïdor contra vosaltres, perquè als poderosos els espera un judici més sever. Un home qualsevol fa llàstima i és excusat, però els poderosos seran examinats amb gran rigor. El Senyor de tothom no recula davant de ningú, no l'impressiona ni poc ni molt la grandesa, perquè ell ha fet tant el petit com el gran, la seva providència és igual per a tothom. Però els qui tenen poder seran escorcollats amb més duresa. Per això, sobirans, a vosaltres adreço les meves paraules, perquè aprengueu la saviesa i no ensopegueu. Els qui guarden santament les lleis santes seran tinguts per sants; els qui les han apreses tindran qui els defensi en el judici. Deliu-vos, doncs, per les meves paraules, anheleu-les i sereu instruïts com cal.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La vida del just, coronat amb la diadema reial, és un model a imitar, especialment per aquells que tenen la responsabilitat del govern. La invitació divina dirigida a ells, és plena de sol·licitud. Se'ls demana allò que el Senyor vol que tots facin, la recerca de la Saviesa i de la Paraula de Déu: "Deliu-vos, doncs, per les meves paraules, anheleu-les i sereu instruïts com cal" (v. 11). La Paraula de Déu instrueix, ensenya el camí del bé i la justícia. Per tot això, fins i tot els poderosos i el rei, estan cridats a cercar-la i desitjar-la. La Paraula de Déu és per a tots, fins i tot pels governants. Ella proporciona una forma intel·ligent d'interpretar la història, que ajuda a llegir els signes dels temps i a veure-hi més enllà dels estrets horitzons habituals. La Bíblia, atribuint l'origen del poder humà a Déu, no té la intenció d'establir una teocràcia, sinó de recordar que ningú és posseïdor d'un poder absolut. Tots estan subjectes a Déu. D'ell reben la vida i la força. Els totalitarismes són, en el fons, una idolatria. Per això governar és molt més que una responsabilitat, és un servei. El governant ha d'aprendre del Senyor, que "ha fet tant el petit com el gran, la seva providència és igual per a tothom" (v. 7). La Saviesa declara un principi d'igualtat quan no s'havia establert encara la idea de la igualtat entre els éssers humans, amb algunes excepcions en el món hel·lenístic. La igualtat entre tots, que implica, en conseqüència, un amor per totes les criatures, arrela en la creació, quan Déu va fer l'home i la dona a imatge i semblança seva. L'origen diví és l'arrel de la igualtat de tots. Aquest fonament teològic demana a tothom, però especialment a aquells que tenen la responsabilitat de governar, de preservar i protegir la dignitat de cada persona des de la concepció fins a la mort natural.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
