Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Saviesa 7,22-8,1
La Saviesa que organitza l'univers m'ho ha fet conèixer.
La Saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d'impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila, un esperit que penetra tots els esperits, per més intel·ligents, purs i subtils que siguin. Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós, i per això cap brutícia no s'hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l'acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa, que és única, ho pot tot; mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. Déu estima només els qui conviuen amb la Saviesa. És més radiant que el sol i supera tota l'estelada. I, comparada amb la llum del dia, la supera fora mida, perquè el dia deixa pas a la nit, però la maldat no pot res contra la Saviesa. Estén el seu poder d'un cap de món a l'altre, governa amb bondat tot l'univers.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Saviesa no és un tresor que l'home troba en si mateix, en els seus instints, en el seu caràcter, en les seves tradicions. La Saviesa es rep de Déu. Per això Salomó sent la llibertat i l'alegria de poder-la, al seu torn, donar, perquè també enriqueixi la vida dels altres. És la llibertat que posseeix qui reconeix els dons de Déu en la seva vida, especialment el do preciós d'una paraula que fa savis i esdevé comunicativa. Els qui la posseeixen "s'atrauen l'amistat de Déu", entren en una relació d'intimitat amb ell i reben d'ell els dons de l'educació. La Saviesa de la que parla Salomó, ens ensenya a entendre profundament la realitat d'una manera espiritual, sense aturar-se en l'aparença de les coses visibles: "Ell m'ha donat, doncs, el coneixement exacte de la realitat. M'ha ensenyat l'estructura de l'univers i les propietats dels elements" (v. 17). No es tracta d'un coneixement científic, encara que no s'exclou, sinó que se'ns ha confiat prèviament al saber científic i tecnològic, una coneixença que penetra en el cor de la història i que s'escapa de la lògica del coneixement tècnic. La Saviesa té una naturalesa espiritual que bufa amb una força que per als creients és la força de l'Esperit Sant: "La Saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic ..., lliure d'impediments, benvolent, humanitari..., que tot ho pot i tot ho vigila, un esperit que penetra tots els esperits, per més intel·ligents, purs i subtils que siguin" (vv. 22-23). Són qualitats que evoquen els set dons de l'Esperit Sant, que el profeta Isaïes ja havia intuït (11,1-2) i que impregnen els cors dels creients en el Déu de Jesucrist. Finalment, la Saviesa és la manifestació de la presència benèfica i amiga de Déu, que vol ensenyar als homes el secret de la vida. La Saviesa és única, imatge de la seva bondat, i "entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu" (v. 27). Deixem-nos instruir per aquesta Saviesa per ser amics de Déu i profetes de la seva paraula en el món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
