LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 23 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 6,1-13

Mentrestant, el rei Antíoc recorria les províncies septentrionals i sentí parlar d'Elimaida, ciutat persa famosa pels seus tresors de plata i or. El seu temple era molt ric. Allí es guardaven les armadures d'or, les cuirasses i les armes que hi havia deixat Alexandre, fill de Filip i rei de Macedònia, que va ser el primer rei de Grècia. Antíoc, doncs, hi va anar amb el propòsit d'apoderar-se de la ciutat i saquejar-la; però no ho pogué aconseguir, perquè els seus habitants van endevinar les intencions del rei i sortiren a combatre contra ell. El rei hagué de fugir i retirar-se en direcció a Babilònia, abatut i apesarat. Però encara era a Pèrsia, quan un missatger va dur-li la notícia de la derrota de les tropes que havia enviat contra Judà: Lísies, que hi havia anat primer amb un exèrcit poderós, havia hagut de batre's en retirada; els jueus s'havien fet forts en armes i efectius, gràcies al botí tan abundant pres als exèrcits que havien esmicolat; també havien destruït l'abominació, l'altar que Antíoc mateix havia fet construir sobre l'altar dels holocaustos de Jerusalem; finalment havien envoltat el temple de muralles altes com abans i havien fortificat igualment Betsur, una ciutat propietat del rei.
Aquestes notícies van deixar el rei tan esbalaït i trasbalsat que s'hagué de posar al llit, malalt de pena, perquè les coses no li havien sortit com ell desitjava. I s'hi va estar molts dies, enfonsant-se cada vegada més en un profund abatiment. En adonar-se que es moria, va convocar tots els seus amics i els digué:
-La son em fuig de les parpelles i l'angoixa em deixa abatut, i em dic a mi mateix: A quin grau d'aflicció he arribat i en quin tràngol m'he de veure, jo que era un home tan bo i tan estimat en l'exercici del poder! Però ara recordo les maldats que he comès a Jerusalem: m'he endut del temple tots els objectes de plata i or, he manat d'exterminar sense cap motiu els habitants de Judà. Reconec que per tot això ara pateixo aquests mals. Em moro d'enyorança en terra estranya.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Amb la mort d'Antíoc IV l'autor mostra la trista fi de qui es deixa guiar per l'afany de riqueses. És una temptació que malauradament és fa present en totes les generacions, inclosa la nostra. Els qui hi cauen són empesos a cometre tota mena de maldats contra els homes i contra Déu. Durant la seva campanya contra Pèrsia, Antíoc va saber de les nombroses derrotes sofertes pel seu exèrcit en mans dels jueus, els quals no només havien humiliat el seu exèrcit sinó que havien reconquerit Jerusalem i restaurat el temple. El rei va quedar tan esbalait i trasbalsat per aquestes notícies, assenyala l'autor, que no solament es va espantar sinó que es va posar malalt de pena i va caure en un profund abatiment. Les amargues derrotes van fer reflexionar el rei sobre el seu passat. I va arribar -en una mena de confessió dels pecats- a reconèixer les causes dels seus mals, és a dir, el saqueig del temple que ell mateix havia dut a terme (1,20-24) i les massacres ordenades per un dels seus emissaris (1,29-32). En realitat, a l'origen de tot plegat hi havia l'ambició per les riqueses que l'havien portat a realitzar tantes males accions. La riquesa corromp el cor tant del creient com del qui no ho és. En aquest cas va ser Antíoc qui va ser corromput per les riqueses. Però en el transcurs de la història, els fills de Mataties, a diferència del seu pare, es van deixar corrompre per l'or i la plata i tots van acabar la seva vida d'una manera violenta. Els profetes ja s'havien exclamat contra l'esclavitud dels diners. Jesús, que porta les Escriptures al seu compliment, adverteix amb claredat: "Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner" (Mt 6, 24). En l'actual cultura materialista, aquestes paraules, il·lustrades per l'exemple d'Antíoc, ressonen encara amb més força per allunyar-nos de la cobdícia.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.