Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Daniel 5,1-6.13-14.16-17
El rei Baltasar va oferir un gran banquet a un miler dels seus magnats, i davant d'ells va beure molt vi. Enterbolit pel vi, Baltasar va manar que portessin els vasos d'or i de plata que el seu pare Nabucodonosor s'havia endut del temple de Jerusalem, per beure-hi ell, els seus magnats, les seves dones i les seves concubines. Tot seguit van portar aquells vasos d'or que s'havien endut del temple, la casa de Déu de Jerusalem, i van beure-hi el rei, els seus magnats, les seves dones i les seves concubines. Mentre hi bevien el vi, lloaven els déus d'or, de plata, de bronze, de ferro, de fusta i de pedra.
En aquell instant va aparèixer una mà humana que, amb els dits, escrivia a la llum del canelobre sobre el guix de la paret del palau reial. Quan el rei veié la mà que anava escrivint, va perdre el color de la cara i, alarmat en el seu interior, tot ell va defallir i els genolls li tremolaven. Tot seguit van introduir Daniel a la presència del rei. El rei li va dir:
-¿Tu ets Daniel, un dels deportats que el rei, el meu pare, va fer venir de Judà? He sentit a dir de tu que tens l'esperit dels déus i estàs dotat més que ningú de clarividència, enteniment i saviesa. He sentit a dir que tu saps donar interpretacions i resoldre qüestions insolubles. Si ets capaç de llegir la inscripció i interpretar-me-la, seràs vestit de porpra, portaràs un collaret d'or i ocuparàs el tercer lloc del reialme.
Daniel li va respondre:
-Queda't els teus presents, dóna a altres les teves recompenses. Jo, però, llegiré al rei aquesta inscripció i li diré com cal interpretar-la.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La història és plena d'enigmes: el llibre de Daniel els descriu en forma de visions i de somnis. Els símbols, les paraules, els números, són interpretats per comprendre el seu sentit amagat. Tanmateix, no ens trobem davant de punts de vista esotèrics, o pitjor, marcats per la superstició, com ocorre avui amb massa freqüència. El llenguatge del llibre de Daniel, com en general el de la literatura apocalíptica, s'expressa mitjançant símbols i números de manera que ens indueix a anar més enllà d'allò que normalment acostumem a veure de manera superficial. La Paraula de Déu ens ajuda a percebre el misteri, a no quedar-nos en la superfície dels fets i de la història. Hi ha un sentit en el desenvolupament dels coneixements; existeixen raons que guien els passos dels homes i que governen els fets de la història. Per què acaben els regnes i els imperis, fins i tot els més poderosos? El llibre de Daniel rellegeix la història i li dóna en aquest breu text una explicació pròpia: "...Però quan es va ensuperbir i es tornà orgullós i arrogant, va ser destronat de la seva reialesa i perdé la glòria" (v. 20). L'orgull és descrit com la causa de la ruïna dels imperis que han dominat la història. Daniel, el savi de Déu, va més enllà de la glòria efímera de la riquesa i del poder, que sembla erigir-se sobre els pobles per temps indefinit. Segons la saviesa de la Bíblia els ídols no són altra cosa que l'expressió del domini de l'home, i d'una fe que no va més enllà de si mateix. Es necessita l'home de Déu i la seva saviesa per comprendre el misteri de la història, i per no quedar presoners d'una lògica del poder que sotmet els altres i no els allibera.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
