Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 4,2-6
Aquell dia, la fertilitat que el Senyor donarà al país coronarà de glòria i d'esplendor els supervivents d'Israel; el fruit de la terra els omplirà d'honor i de prestigi. Quan el Senyor haurà rentat les dames de Sió de la seva immundícia i quan haurà netejat la sang vessada enmig de Jerusalem amb una ventada ardent de justícia, aleshores, als qui restaran a Jerusalem, als qui sobreviuran a Sió, els diran "Poble sant": són els qui el Senyor té inscrits per donar-los la vida a Jerusalem. Damunt de tota la muntanya de Sió, damunt els qui allí s'hauran aplegat, el Senyor farà aparèixer un núvol de fum durant el dia, i una resplendor de flames durant la nit. La glòria del Senyor serà un dosser. Serà com una cabana per a protegir de la calor del dia i per a aixoplugar-s'hi de xàfecs i aiguats.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ens trobem amb paraules d'esperança per un poble, i una ciutat marcada per la guerra i la destrucció. El profeta veu en el "rebrot", l'esperança d'un poble renovat que habitarà Jerusalem en la seva totalitat. El Senyor obre un temps nou de creixement i força per al seu poble. Aquesta consciència empeny el profeta a anomenar aquest romanent, un petit grup de supervivents, "sant", és a dir, un rebrot que és beneït per Déu. De fet, és sant qui acull l'amor de Déu, qui viu en comunió amb Ell, qui obeeix els seus manaments, qui camina a la seva llum. Quan els temps són difícils, quan la violència del mal i de la guerra destrueixen homes i coses materials, Déu no és lluny encara que sigui poc visible i incomprensible. El Senyor s'ha compromès amb la fidelitat i el suport a la seva "petita resta". No només no l'abandona sinó que l'acompanya i la protegeix. I aquest rebrot, fruit de la terra, com diu el profeta, "els omplirà d'honor i de prestigi", no com el món creu, sinó com un arbre que produeix fruits de benestar per a tots. Per això, també nosaltres creients de l'última hora necessitem invocar el Senyor perquè ens sigui propici, perquè el mal no guanyi, i tots els pobles puguin esperar un nou futur. La paraula de Déu ens sacseja mentre som atrapats per la son de la resignació i ens desvetlla a l'esperança d'un món de pau. La pregària és a l'arrel de la pau. Fa que la pau "broti" fins i tot d'una terra seca i devastada. Aquest és l'anunci del profeta, un home que no renuncia a creure en l'amor de Déu que derrota el mal i salva el seu poble. Ell parla de la "glòria de Déu", és a dir, del seu amor gran, que acompanya el seu poble de nit i de dia. Reprenent la història del núvol de l'èxode, el profeta ens recorda la protecció de Déu que, com un núvol, ens resguarda del sol durant el dia, i "una resplendor de flames" ens acompanya de nit perquè no perdem el camí.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
