Memòria de sant Francesc Xavier, jesuïta del segle XVI, missioner a l'Índia i al Japó. Llegir més
Memòria de sant Francesc Xavier, jesuïta del segle XVI, missioner a l'Índia i al Japó.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 11,1-10
Un rebrot naixerà de la soca de Jessè,
brotarà un plançó de les seves arrels.
L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell:
esperit de saviesa i d'enteniment,
esperit de consell i de fortalesa,
esperit de coneixement i de reverència pel Senyor;
esperit que li inspiri com reverenciar-lo.
No jutjarà per les aparences
ni decidirà pel que senti a dir;
farà justícia als desvalguts,
sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres.
La seva paraula serà un flagell en el país,
una sentència que farà morir el malvat.
S'armarà de justícia,
se cenyirà de fidelitat.
El llop conviurà amb l'anyell,
la pantera jaurà amb el cabrit;
menjaran junts el vedell i el lleó,
i un nen petit els guiarà.
La vaca i l'óssa pasturaran juntes,
jauran plegades les seves cries.
El lleó menjarà palla com el bou,
l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó,
el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp.
Ningú no serà dolent ni farà mal
en tota la muntanya santa,
perquè el país serà ple del coneixement del Senyor,
com l'aigua cobreix la conca del mar.
Aquell dia, el rebrot de Jessè
s'alçarà com a bandera entre els pobles;
les nacions li demanaran consell,
i el lloc on habitarà serà gloriós.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest oracle d'Isaïes està estretament vinculat als capítols 7 i 9, en els quals el profeta havia anunciat el naixement d'un infant, descendent de David, l'Emmanuel, "Déu amb nosaltres". La situació d'esclavitud havia tornat el poble d'Israel com un tronc sec. S'havia perdut l'esperança d'un futur reeixit que el profeta representa amb un arbre de vegetació exuberant, amb fulles i fruits. Però la profecia va més enllà de la tristesa del temps present: "Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels". Del tronc sec en brosta un plançó. És un arbre petit, sense aparença segons la consideració humana, però no obstant això la seva saba és forta: és l'Esperit de Déu que el fa viure. El profeta diu: "L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor". La relació dels sis dons de l'Esperit suggereix l'extraordinària força del "rebrot", una força que és transmesa a tots aquells que s'hi insereixen. També nosaltres, si ens empeltem en el rebrot, rebrem la riquesa dels dons de l'Esperit i esdevindrem homes i dones espirituals. L'Esperit ens ajudarà a interpretar els "signes dels temps", a transformar el món d'acord amb la justícia de Déu, que es realitza a partir de la defensa dels pobres i dels oprimits. La justícia de tota societat s'instaura a partir de l'amor als pobres i de la instauració de la pau entre els pobles. Són eloqüents les imatges del llop que conviurà amb l'anyell, de la pantera que jaurà amb el cabrit, del vedell i el lleó que menjaran junts guiats per un infant. És el somni de la convivència pacífica entre els pobles que l'Esperit és capaç de fer realitat. Però és necessari deixar-se guiar per l'Esperit, sabem que per a Déu res no és impossible.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
