L'Església bizantina venera avui sant Sabes (+532) "arximandrita de tots els eremites de Palestina". Llegir més
L'Església bizantina venera avui sant Sabes (+532) "arximandrita de tots els eremites de Palestina".
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 26,1-6
Aquell dia, en el país de Judà
cantaran aquest càntic:
"Tenim una ciutat fortificada,
amb muralles i baluards que la salven.
Obriu les seves portes
i hi entrarà un poble just,
que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor.
El guardes en pau
perquè confia en tu, Senyor.
Confieu sempre en el Senyor,
que és la roca eterna.
Ell abat els qui habiten dalt als cims,
arrasa la ciutat inaccessible,
l'arrasa fins a terra,
l'ajeu a la pols.
Els peus dels pobres la trepitgen,
els febles hi passen pel damunt."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta pàgina és un cant de lloança i d'acció de gràcies. La raó de l'alegria i la gratitud és doble: la destrucció de la "ciutat inaccessible", Babilònia, símbol de l'orgull i l'arrogància dels poderosos que aixafen els febles i pobres, i la construcció d'una "ciutat fortificada", Jerusalem, que acull el poble fidel al Senyor. La ciutat construïda per Déu té parets sòlides i inexpugnables. Per això, els fidels són exhortats a confiar només en Déu. La confiança del creient es basa en la roca de l'amor de Déu, però seguim instintivament confiant ens nosaltres mateixos, en les nostres seguretats, pensant que així defensem la nostra existència! I construïm barreres que exclouen els pobres i els febles que cerquen pau i futur per a la seva vida. El profeta crida a tenir les portes de la ciutat -i les del cor- sempre obertes. La insistència del papa Francesc per sortir cap a tothom, recull aquesta perspectiva bíblica de la porta sempre oberta, tant perquè els creients surtin cap a tots, com per fer entrar a la ciutat a tothom que ho necessiti. La ciutat es converteix en el lloc on habita el poble dels humils i el poble dels pobres, dos pobles units i inseparables. Els creients i els pobres habiten junts aquesta ciutat, que sens dubte ve del cel, però que comença ja a la terra. La separació en el seu interior té unes conseqüències desastroses. El profeta escriu: "El Senyor abat els qui habiten dalt als cims, arrasa la ciutat inaccessible, l'arrasa fins a terra, l'ajeu a la pols". La distància dels pobres és distància de Déu. La imatge de la ciutat derruïda i arrasada, és dura però certa i dolorosament actual en gran part de la terra. És indispensable acollir la revolució de Déu. De la mateixa manera que passa amb Jesús, Maria de Natzaret canta l'enderrocament de la lògica mundana: "Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils" (Lc 1,51-52).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
