Memòria de sant Nicolau (+343), les seves relíquies es troben a Bari. Va ser bisbe de Mira a Àsia Menor (avui Turquia); és venerat a tot l'Orient. Memòria de tots els cristians que viuen a l'Orient Llegir més
Memòria de sant Nicolau (+343), les seves relíquies es troben a Bari. Va ser bisbe de Mira a Àsia Menor (avui Turquia); és venerat a tot l'Orient. Memòria de tots els cristians que viuen a l'Orient
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 29,17-24
D'aquí a poc temps, molt poc temps,
els boscos del Líban es tornaran un fruiterar,
i el Carmel serà un gran bosc.
Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre,
i els ulls dels cecs hi veuran,
alliberats de la foscor.
Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor,
els més pobres dels homes
s'alegraran del Sant d'Israel.
Serà la fi dels violents i escarnidors,
seran exterminats
els qui miren de fer mal,
els qui calumnien els altres,
els qui posen paranys als jutges
i fan condemnar sense causa els innocents.
Pel que fa al casal de Jacob,
això diu el Senyor,
que va rescatar Abraham:
"Des d'ara els de Jacob ja no s'hauran d'avergonyir,
no els pujaran els colors a la cara.
Quan els seus descendents veuran el que he fet entre ells,
reconeixeran que jo sóc sant,
que jo sóc el Sant de Jacob,
temeran el Déu d'Israel.
Els qui van perduts sabran comprendre,
els qui remuguen aprendran la lliçó."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquestes paraules clouen el capítol dedicat a Jerusalem, de la qual se'n predeia el càstig a causa de la seva ceguesa espiritual. Isaïes profetitza la gran obra de renovació de la humanitat. No caldrà esperar gaire temps: "molt poc temps" -diu el profeta- i el Senyor intervindrà. La profecia vol fer-nos evident allò que succeeix quan Déu intervé: "els boscos del Líban es tornaran un fruiterar, i el Carmel serà un gran bosc". La creació també experimenta el benefici del canvi del cor dels homes. Ells viuran sobre la terra sense destruir-la, sense explotar-la a causa dels seus interessos egoistes. És indispensable estar en vetlla, és a dir, a l'escolta continuada de la Paraula de Déu. El profeta puntualitza que el poble ja no serà sord a la Paraula de Déu i arribarà el moment que obrirà els ulls a l'amor fidel que Déu té pels seus fills. Així ho va fer Abraham, reitera el profeta. El poble de Déu, un poble humil que descansa en la força del seu Senyor, és al costat del poble dels humils i dels pobres que s'alegra de sentir la proximitat del Sant d'Israel. Sí, el poble dels creients i el poble dels pobres es reuneixen plegats en el nou món de Déu, on el tirà i l'arrogant son abatuts, i els qui tramen la iniquitat i paren trampes són derrotats. Amb aquesta aliança s'instaura el nou regne que Déu ve a establir entre els homes. Per això, diu el profeta: "Des d'ara els de Jacob ja no s'hauran d'avergonyir, no els pujaran els colors a la cara. Quan els seus descendents veuran el que he fet entre ells, reconeixeran que jo sóc sant". Els creients, i no únicament ells, no s'avergonyiran, sinó que podran alegrar-se a causa de les obres que el Senyor ha dut a terme enmig dels homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
