Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 35,1-10
Que s'alegrin el desert i la terra eixuta,
que l'estepa exulti i floreixi!
Que s'ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d'alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l'esplendor del Carmel i de Saron.
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants.
Digueu als qui defalleixen:
"Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar."
Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s'obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa.
La terra ardent és ara un estany,
el país de la set és ple de fonts d'aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs.
Allà obriran una ruta anomenada "Via Santa",
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà,
ni els menys espavilats no s'hi perdran.
No s'hi veurà cap lleó
ni s'hi atansaran les bèsties ferotges:
no n'hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor haurà rescatat.
Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d'una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l'alegria,
fugiran els planys i la tristesa.
(2Re 18,13.17-37)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El capítol 35 del llibre d'Isaïes acaba les paraules profètiques dirigides a Jerusalem i a Judà amb un cant de joia. Per què alegrar-se en un moment difícil? És més fàcil resignar-se, tenir "les mans cansades i els genolls vacil·lants", com aquells que no creuen possible que encara pugui ser útil construir un futur millor, com aquells que "defalleixen". Quants ancians, quanta gent desvalguda i pobra, senten el pes de la inutilitat! Però el Senyor no deixa sol el seu poble, no vol que guanyi la resignació. La seva paraula convida a l'esperança, a mirar el futur i a l'obra que Déu encara pot realitzar. No tot està a les nostres mans, però podem contribuir a millorar el món escoltant el Senyor, creient en el miracle de la seva paraula que, si és acollida, canvia la història: "Digueu als qui defalleixen: "Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu". La seva paraula transforma els homes i la història: "es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig...". Com no confiar en la promesa de Déu en aquests temps difícils, en els quals el mal sembla que guanyi i de vegades ens deixa sense esperança i sense respostes? Si ens hem perdut anant darrere de nosaltres mateixos, si hem cedit a la resignació, si hem confiat en qui ens ha emmenat a queixar-nos i a anar contra els altres, si de vegades hem culpat als pobres del nostre malestar i de les dificultats del nostre temps, avui és l'oportunitat de canviar, encomanant al Senyor les nostres incerteses i els nostres dubtes. Ell no ens deixarà sols ni sense resposta. Però primer cal "creure", és a dir, confiar en la seva paraula, escoltar-la i viure-la. Hi ha un futur, hi ha una esperança pels qui defalleixen. També nosaltres podem veure "la glòria del Senyor" des d'ara.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
