Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 40,1-11
"Consoleu, consoleu el meu poble",
diu el vostre Déu.
"Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li
que s'ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor doble paga
per tots els seus pecats."
Escolteu una veu que crida:
"Prepareu en el desert
el camí del Senyor,
aplaneu en l'estepa
una ruta al nostre Déu.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.
Llavors apareixerà la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat."
Una veu diu: "Fes una crida!"
I una altra respon: "Quina crida he de fer?"
"Proclama que els homes són tots herba
i que la seva bondat és com la flor dels camps:
l'herba s'asseca i la flor es marceix
així que bufa l'alè del Senyor.
Ben cert, el poble és com l'herba!
L'herba s'asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu dura per sempre."
Puja en una muntanya ben alta,
tu que portes bones noves a Sió;
alça ben forta la veu,
tu que portes bones noves a Jerusalem.
Crida, no tinguis por!
Digues a les viles de Judà:
"Aquí teniu el vostre Déu!
El Senyor Déu arriba amb poder,
amb la força del seu braç domina tota cosa.
L'acompanya el fruit de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
Com un pastor ell pastura el seu ramat:
l'aplega amb el seu braç,
porta al pit els anyells,
guia les ovelles que crien."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta Isaïes no es deixa vèncer per la resignació ni pel descoratjament a causa de la dramàtica situació en la que es troba el seu poble. Inspirat per l'Esperit de Déu pronuncia paraules de consolació adreçades al poble. Mentre convida a reflexionar sobre la debilitat i la precarietat de la vida, exhorta els creients a dirigir la mirada vers al Senyor que està venint a ajudar-los. Per tant, és urgent obrir el camí en el desert per permetre que el Senyor vingui. El desert, per a nosaltres, és el del cor, el dels lligams entre els homes que ara, podríem dir, estan com a desertificats perquè es troben sense amor i, per tant, sense vida. Déu no arriba a la terra aliè als cors, aliè a les relacions entre els homes i entre els pobles. Ell ve per alliberar els cors de l'opressió del mal i de l'esclavitud del pecat, per reactivar l'amor, per donar fruits de pau i de justícia. La Paraula de Déu, quan arriba al cor, el revifa. El Senyor demana al profeta que consoli al seu poble, que li parli al cor perquè reprengui l'esperança. I li demana de consolar tothom. Per això l'exhorta dient-li: "Puja a una muntanya ben alta, tu que portes bones noves per Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem". El Senyor ve com un pastor fort que coneix les seves ovelles, les crida pel nom, les aplega, les porta fora del desert i les condueix a un prat d'herba abundant. Les comunitats cristianes, i cada creient individualment, som tots convidats en aquest temps d'Advent a acollir la Paraula que ens és anunciada: el nostre cor reviurà amb bons sentiments i el desert de les nostres ciutats veurà créixer l'amor i la pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
