Memòria de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic. Memòria de Filomena, anciana del Trastevere a Roma, morta en la residència el 1976. Amb ella recordem tots els ancians, especialment els qui estan sols, i els qui viuen en una residència. Llegir més
Memòria de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic. Memòria de Filomena, anciana del Trastevere a Roma, morta en la residència el 1976. Amb ella recordem tots els ancians, especialment els qui estan sols, i els qui viuen en una residència.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 41,13-20
Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu;
et dono la mà i et dic:
"No tinguis por, sóc jo qui t'ajuda!"
"Poble de Jacob, que ets com un cuc,
Israel, que ets ben poca cosa,
no tinguis por, jo t'ajudo!
Ho dic jo mateix, el Senyor.
Jo, el Sant d'Israel, sóc el qui t'allibera.
Faré de tu un trill tallant,
nou, armat amb dents:
trillaràs les muntanyes i les trinxaràs,
els tossals es tornaran palla fina.
Els ventaràs, i se'ls endurà la marinada,
la terbolina els dispersarà.
I tu t'alegraràs de l'obra del Senyor,
et gloriaràs del Sant d'Israel."
"Els pobres i els desvalguts
cerquen aigua i no en troben.
La set els resseca la llengua.
Però jo, el Senyor, els escolto;
jo, el Déu d'Israel, no els abandono:
faré néixer rius en els tossals més àrids,
i fonts al mig de les valls.
Transformaré en estanys el desert,
en dolls d'aigua, la terra eixuta.
En el desert plantaré cedres,
acàcies, murtres i oliveres;
a l'estepa, al costat dels xiprers,
hi faré créixer boixos i savines,
perquè tothom vegi i sàpiga,
s'adoni i comprengui
que ho ha fet la mà del Senyor,
que ho ha creat el Sant d'Israel."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
És fàcil, especialment en temps difícils, oblidar l'amor i la misericòrdia del Senyor i cedir a la por i el desànim. D'altra banda, en aquesta època de globalització, la por sembla que es magnifiqui: el món és massa gran i és fàcil de ser sorprès per un sentiment de por i de desconfiança. És fa molt difícil entendre'l i governar-lo. A la por s'afegeix la ràbia. No és bonic viure en un temps i en un món en el qual la por i la ràbia es fan presents creant un clima de malestar i de conflicte. La paraula del profeta ens crida a ser conscients de la presència de Déu en aquest món sense fronteres: "No tinguis por, sóc jo qui t'ajuda". Es una invitació que es repeteix diverses vegades en aquest fragment d'Isaïes, com si es volgués forçar la porta de la por, que ens impedeix de veure l'amor que ens acompanya sempre. Quantes vegades a l'Evangeli Jesús diu als seus deixebles que no tinguin por, que confiïn en ell! El Senyor és el suport del seu poble, és descans per als pobres, és l'alliberador dels presoners. I si bé és veritat que: "els pobres i els desvalguts cerquen aigua i no en troben i la set els resseca la llengua", el Senyor ve de pressa a ajudar-los. El profeta parla del nou èxode del poble d'Israel de l'exili babilònic: aquest serà encara més alliberador que el primer. En efecte, si durant el camí del desert, després de la sortida d'Egipte, el poble d'Israel va poder calmar la seva set amb l'aigua que va brollar de la roca, ara el Senyor transformarà "en estanys el desert, en dolls d'aigua, la terra eixuta". L'amor del Senyor fa coses grans pel seu poble. Un amor que arriba al seu compliment amb Jesús, que no només va baixar del cel per estar al nostre costat sinó que va donar la vida per salvar-nos del pecat i de la mort. A nosaltres se'ns demana -com escriu el profeta- d'adonar-nos i comprendre aquest amor i deixar que ens toqui el cor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
