Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 48,17-19
El Senyor, que t'allibera,
el Sant d'Israel, et diu això:
"Jo, el Senyor, sóc el teu Déu.
Jo t'ensenyo el que et serà profitós
i et guio pel camí que has de seguir.
Tant de bo haguessis fet cas del que jo mano!
T'hauria cobert a riuades la pau,
la justícia t'hauria inundat com les ones de la mar;
els teus fills, els teus plançons,
serien tants com els grans de grava o de sorra.
Però sàpigues que el teu nom mai no desapareixerà,
no serà esborrat del meu davant."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta recorda al poble d'Israel, fàcilment presoner de la temptació d'allunyar-se del Senyor per buscar altres camins, que Déu és qui el guia en el camí de la salvació. I només Ell. Avui, com Israel aleshores, tots experimentem com n'és de dura la vida quan es viu lluny de Déu. Els primers a experimentar-ho són els més febles, els pobres, que paguen el preu amarg de ser descartats i abandonats als marges de la vida. El profeta ens demana que alcem la mirada de nosaltres mateixos i esguardem el Senyor i el seu gran amor per nosaltres. Déu està prop del seu poble, l'acompanya i demana de ser reconegut i estimat.
Però, quan un s'acostuma a viure sense la consciència de la presència de Déu, és fàcil caure en una vida avorrida i sense sentit. Tenim necessitat de tornar a escoltar i de veure la presència de Déu en la nostra vida de cada dia, en la nostra comunitat, en la nostra societat, i deixar que sigui el Senyor qui guiï els nostres passos: Ell els guiarà pel camí de l'amor i la pau. A través de la seva Paraula, que mai no deixa de fer-nos arribar, el Senyor continua parlant-nos per tal de discernir el seu camí en la nostra vida: "Jo, el Senyor, sóc el teu Déu. Jo t'ensenyo el que et serà profitós i et guio pel camí que has de seguir" (v.17). La fidelitat en l'escolta de la seva Paraula, que en aquest temps d'Advent s'adreça a nosaltres amb una especial abundància, és una benedicció per a la nostra vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
