LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 14 de desembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Siràcida 48,1-4.9-11

Llavors s'aixecà el profeta Elies:
era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa.
Va fer venir sobre els d'Israel el flagell de la fam
i en el seu zel pel Senyor va fer que el poble minvés.
Seguint l'ordre del Senyor, va tancar l'aigua del cel
i en va fer caure foc per tres vegades.
Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis!
Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?
Tu vas ser endut en el foc i la tempesta,
en un carro de cavalls de foc.
Tu fores designat per a tornar en el temps futur
i apaivagar l'enuig diví abans que esclatés,
perquè els pares es reconciliessin de cor amb els fills
i per a restablir les tribus de Jacob.
Feliços els qui et van veure
i els qui han anat morint en l'amor de Déu!
Perquè nosaltres, com ells, també viurem.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Al cor del camí de l'Advent, la litúrgia ens presenta un passatge del llibre del Siràcida, reprès pel passatge de l'Evangeli d'avui (Mt 17,10-13). Jesús, baixant de la muntanya després de la Transfiguració, parla de la tradició que considerava el gran profeta Elies el precursor del Messies. I Jesús confirma que Elies ja ha vingut, però la seva intenció és parlar de Joan Baptista. El Siràcida, en canvi, escriu: "Llavors s'aixecà el profeta Elies: era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa". El poble de Déu havia caigut en la duresa de cor i havia insistit a viure amb comportaments que l'allunyaven de l'aliança amb el Senyor. És una història que no només afecta l'antic Israel. Es tracta també de nosaltres. El Senyor també ens parla, igual que en totes les èpoques de la història i de la vida. Ens hem de preguntar perquè no ens deixem tocar el cor per la paraula del Senyor que sempre suggereix coses noves. Si escoltem amb fe la paraula de Déu, descobrirem que ens revela cada vegada més el seu somni. Deia bé Sant Joan XXIII a qui el criticava per la seva mirada profètica: "no és l'Evangeli que canvia, som nosaltres que l'entenem millor". Si l'Evangeli ja no ens sorprèn, si el nostre cor no canvia, és perquè estem massa segurs de nosaltres mateixos, perquè el nostre cor s'ha endurit també pel que fa als costums religiosos. D'aquesta manera perdem l'oportunitat de sorprendre'ns davant l'extraordinària novetat de vida que la Paraula comunica. Elies és la paraula de Déu que el Senyor fa ressonar novament a les nostres orelles en aquest temps necessitat de grans canvis. La predicació que rebem en aquest temps continua fent caure "foc per tres vegades" en el cor dels homes. ¿No veiem com hi ha un foc que pren "perquè els pares es reconciliïn de cor amb els fills"? Aquest foc és el que s'encén mitjançant la predicació de l'Evangeli, en la predicació del papa Francesc. I som benaurats si ens deixem implicar en aquest foc de profecia: tota ferida serà curada i la fraternitat refeta.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.