Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Càntic 2,8-14
Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.
El meu estimat és semblant a una gasela
o a un cervatell.
Mireu-lo! És darrere la nostra tanca,
aguaitant per la finestra,
espiant per les gelosies.
El meu estimat parla i em diu:
ELL Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
Mira, l'hivern ja ha passat,
la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat.
Les flors despunten a la terra,
ja arriba el temps d'esbrotar,
se sent la tórtora pels nostres camps.
Despunta el fruit verd de la figuera,
les vinyes florides escampen perfum.
Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
Coloma meva, en les escletxes de la roca,
en els amagatalls dels espadats,
fes-me veure la teva cara,
fes-me sentir la teva veu,
perquè la teva veu és suau,
i la teva cara, bonica.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Litúrgia ens fa meditar aquest passatge del Càntic dels Càntics mentre Nadal és a les portes. L'escena que se'ns mostra ens fa veure l'estimada que imagina els seu amant darrere la tanca de la casa on viu, i l'espia a través de les persianes. I ell li demana que surti per assaborir junts la bellesa de la primavera: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!" És l'exhortació a trobar l'estimat, a rebre el Senyor que ve a visitar-nos. Són imatges que descriuen el desig de Déu de trobar els homes i salvar-los. Aquest és el significat de la festa de Nadal que ens disposem a celebrar. El Senyor pren la iniciativa i corre vers Israel. Ell és a la porta, podem dir que és a punt de néixer. Com un jove enamorat implora que sortim de nosaltres mateixos per rebre'l. El Targum comenta així aquest passatge del Càntic: "Quan... els de la casa d'Israel eren a Egipte, els seus crits arribaven fins al cel... I [el Senyor] va superar d'un salt el dia fixat pels mèrits dels patriarques, que s'assemblen a les muntanyes... Ell va mirar per la finestra i va espiar a traves de les persianes, i va veure la sang del sacrifici de Pasqua... i va tenir pietat de nosaltres... I quan va arribar el matí em va dir: "Aixeca't, assemblea de Jerusalem, estimada meva... allunya't de l'esclavitud dels egipcis"". Orígens refereix l'escena a Jesús ressuscitat que diu a l'Església: "Aixeca't... coloma meva, perquè mira, l'hivern ha passat... Ressuscitant de la mort he calmat la tempesta i he portat la pau". Déu és desconcertant en el seu amor: Ell és a punt de venir enmig dels homes i ens demana que l'acollim, que li mostrem els nostres rostres, que abandonem les esquerdes de les roques de l'egoisme i els esvorancs de l'esclavitud per anar al seu encontre. És el requeriment d'un Déu enamorat de nosaltres, un captaire del nostre amor que s'abaixa fins al més avall imaginable. Aquest és el misteri del Nadal. Com no ens ha de sorprendre?
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
