Memòria de la mort de Gandhi el 1948 a Nova Delhi. Amb ell recordem tots els qui, en nom de la no violència, treballen per la pau. Llegir més
Memòria de la mort de Gandhi el 1948 a Nova Delhi. Amb ell recordem tots els qui, en nom de la no violència, treballen per la pau.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2n Samuel 7,18-19.24-29
Llavors el rei David anà a asseure's a la presència del Senyor i va dir:
-Qui sóc jo, Senyor Déu, i què és el meu casal, perquè m'hagis conduït fins aquí? I com si això, Senyor Déu, encara et semblés poca cosa, has volgut parlar del casal d'aquest servent teu en els temps futurs. Quin designi tan gran per a un home, Senyor Déu! Del poble d'Israel, tu n'has fet el teu poble per sempre, i tu, Senyor, t'has fet el seu Déu. Ara, doncs, Senyor-Déu, mantén per sempre això que has promès al teu servent i al seu casal; compleix la teva promesa. Quan la gent dirà: "El Senyor de l'univers és el Déu d'Israel", reconeixerà la grandesa eterna del teu nom. I el casal del teu servent David es mantindrà ferm davant teu; perquè tu, Senyor de l'univers, Déu d'Israel, has revelat al teu servent que li edificaries un casal. Per això jo, que sóc el teu servent, he gosat adreçar-te aquesta pregària. Tu, Senyor Déu, ets realment Déu, i les teves paraules són veritat. Tu, que has comunicat al teu servent aquesta bona promesa, digna't beneir ara el casal del teu servent perquè es perpetuï per sempre davant teu. Tu, Senyor Déu, ho has promès. Fes que sigui beneït per sempre el casal del teu servent!
(1Cr 18,1-13)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
David és colpit per l'amor de Déu, per la preocupació que té per ell i pel seu poble. Del seu cor surt una pregària humil i sincera: "Qui sóc jo, Senyor Déu, i què és el meu casal, perquè m'hagis conduït fins aquí?" David ja sap que tot li ve de Déu. Sense poder presumir de cap mèrit especial, Déu l'ha escollit i posat al capdavant d'un regne que ara li és confirmat "per sempre". David "anà a asseure's a la presència del Senyor". Més que d'un moviment físic es tracta d'una actitud interior. Al començament no sap ni trobar les paraules per donar com cal les gràcies al Senyor, però és conscient que el Senyor és fidel i mai no l'abandonarà: "Que n'ets de gran, Senyor, Déu sobirà. No hi ha ningú com tu". La fidelitat de Déu al seu poble fonamenta l'existència i la vocació d'Israel: "Quina altra nació hi ha a la terra com el teu poble d'Israel? Déu mateix ha anat a rescatar-se'ls per fer-ne el seu poble". David resta estupefacte davant la grandesa i la generositat de Déu. També Moisés va cantar l'amor de Déu per Israel després del pas del Mar Roig (Ex 15,11). De la mateixa manera canten els salms (especialment del 92 al 99) i els profetes (Jr 10,6). David suplica el Senyor perquè confirmi per sempre la promesa feta a Israel. Es tracta d'una petició audaç (v. 26b), fins al punt que el mateix David no se'n sap avenir mentre la demana. Però confessa que el seu atreviment es fonamenta en la promesa divina (v. 27). David no es cansa de repetir-ho (vv. 28-29). Sap que Déu és l'únic Senyor, el que tot ho pot i és fidel per sempre. David, ara de la família de Déu, pot demanar la benedicció del cel per a ell i per a tot el poble.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
