Record de la Modesta, la vagabunda a qui van deixar morir el 1983 a l'estació Termini de Roma i que no va rebre assistència perquè anava bruta. Amb ella recordem totes les persones que han mort al carrer sense casa i sense ajut. Llegir més
Record de la Modesta, la vagabunda a qui van deixar morir el 1983 a l'estació Termini de Roma i que no va rebre assistència perquè anava bruta. Amb ella recordem totes les persones que han mort al carrer sense casa i sense ajut.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2n Samuel 11,1-4.5-10.13-17
Quan va arribar la primavera, a l'època que els reis solen sortir en campanya, David va enviar Joab i els seus oficials amb tot l'exèrcit d'Israel per devastar el territori dels ammonites i posar setge a Rabà, la capital. David es quedà a Jerusalem.
Una tarda, David va llevar-se de descansar i, tot passejant pel terrat del palau, veié de dalt estant una dona que es banyava. Era molt bonica. David va enviar algú que s'informés sobre aquella dona, i li van dir que era Betsabé, filla d'Eliam, la muller d'Uries, l'hitita. Llavors David va enviar uns homes a buscar-la. Ella va venir a palau i David va jeure amb ella, que acabava de purificar-se de les regles. Després aquella dona se'n tornà a casa seva.
La dona va quedar embarassada, i ho va fer saber a David. David va ordenar a Joab que li enviés Uries, l'hitita, i Joab l'hi va enviar. Quan Uries va arribar a palau, David li preguntà com estaven Joab i l'exèrcit i com anava la guerra. Després li digué:
-Baixa a casa teva i renta't els peus.
Uries es va retirar, i tot seguit li dugueren un obsequi de part del rei. Però Uries es va quedar a dormir a l'entrada del palau, amb els altres oficials del seu senyor, sense baixar per res a casa seva. En ser informat que Uries no havia anat a casa seva, David li digué:
-Com és que no has baixat a casa teva després d'estar-ne a fora tants dies?
David el convidà a menjar i beure a la seva taula, i el féu emborratxar. Al vespre, Uries va sortir i anà a dormir altra vegada amb els oficials del seu senyor, i tampoc no va baixar a casa seva. L'endemà al matí David va escriure a Joab una carta i la hi va trametre per mans d'Uries. La carta deia: "Poseu Uries a primera línia, al sector on sigui més forta la lluita, i retireu-vos perquè quedi sol i el matin."
Joab, que dirigia el setge de la ciutat, va destinar Uries al sector on sabia que lluitaven els millors guerrers enemics. Els de la ciutat van fer una sortida, atacaren els de Joab, i va haver-hi baixes en l'exèrcit i entre els oficials de David. Uries, l'hitita, també va morir.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El text relata l'humiliant pecat de David. No va ser un acte únic i puntual, sinó un encadenament de fets culpables que el van fer caure cada vegada més avall fins a arribar a l'abisme de l'homicidi: la temptació, el consentiment, l'adulteri, la traïció vers un dels seus més valuosos oficials, el cinisme i la simulació consegüent, i la injustícia comesa. Són els passos que demostren la capacitat il·limitada del cor humà de fer el mal si no s'està en vetlla i disposat a trencar la cadena de les temptacions. El tràgic esdeveniment té els seus orígens en el desig de distensió, en la qual el rei vol passar la primavera que s'acosta, època en què els reis solien anar a la guerra (v. 1). Mentre envia el seu exercit a lluitar contra els ammonites, ell es queda a Jerusalem per gaudir del seu lleure. És el primer pas de la temptació. La decisió de pensar en la pròpia satisfacció porta David a començar a caminar pel camí del pecat. S'atura a mirar una dona que es banyava (v. 3), s'hi complau i, encegat, ho prepara tot a fi de posseir-la sense cap consideració, ni a Déu que li ha estat favorable, ni a la seva condició d'ungit elegit i cap de la nació, ni al mal que es fa a ell mateix i als altres. David, coneixedor que Betsabé estava embarassada, intenta posar-hi remei a qualsevol preu. El seu cor està endurit, no pensa ni en Déu ni en els altres. Es deixa portar només per la urgència de sortir d'aquesta incòmoda situació. I porta a terme el seu pla: prendre per a ell la muller d'un dels seus companys més antic i fidels i enviar-lo a ell a morir a la batalla. Mai abans el text bíblic havia descrit d'una manera tan viva la realitat de l'home que per por d'afrontar les pròpies responsabilitats intenta treure's de sobre el pes d'allò que el turmenta, sense tenir en compte les injustícies que infligeix a persones innocents per tal de salvar-se ell. I David va prendre Betsabé per muller i li va donar un fill. El que David havia fet "va ofendre el Senyor" (vv. 26-27). Podia amagar als altres la gravetat del seu crim, però no a Déu que "veu el fons del cor" (1Sa 16,7).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
