Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Isaïes 58,1-9a
"Crida ben fort, no t'estiguis de cridar.
Fes sentir com un corn la teva veu.
Recorda al meu poble la seva infidelitat,
al casal de Jacob els seus pecats.
M'interroguen cada dia,
volen saber per què em comporto així,
com si fossin gent que obrés el bé
i no s'apartés del que mana el seu Déu.
Em reclamen que faci justícia,
voldrien que els fes costat,
i em diuen:
"Per què no ens mires quan dejunem?
Per què no fas cas de les nostres súpliques?"
Doncs jo us responc:
"Els dies de dejuni, mireu pel vostre interès
i us mostreu encara més exigents amb els qui treballen per vosaltres.
Passeu el dejuni entre plets i baralles,
repartint amb malícia cops de puny.
Dejunant d'aquesta manera,
el vostre clam no pot arribar al cel.
¿Us penseu que jo tinc per un dejuni
que un home faci súpliques tot el dia,
abaixi el cap com un jonc,
es vesteixi de sac negre
i s'ajegui a la cendra?
¿D'això en dieu un dejuni,
un dia agradable al Senyor?
El dejuni que jo aprecio és aquest:
allibera els qui han estat empresonats injustament,
deslliga les corretges del jou,
deixa lliures els oprimits
i trosseja jous de tota mena.
Comparteix el teu pa amb els qui passen fam,
acull a casa teva els pobres vagabunds,
vesteix el qui va despullat.
No els defugis, que són germans teus.
Llavors brillarà com l'alba la teva llum,
i les teves ferides es clouran en un moment.
Tindràs per avantguarda la teva bondat,
i per rereguarda la glòria del Senyor.
Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà;
quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens!
Si treus de casa teva tots els jous
i no assenyales amb el dit per acusar,
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Després de l'exili a Babilònia el dejuni era una pràctica ascètica que implicava tot el poble, amb la intenció d'ajudar a descobrir la primacia de Déu en la vida de tots. És una pràctica anàloga a la que l'Església demana als cristians durant la Quaresma. Es tracta de recuperar la primacia de Déu tant en la vida personal com en la de la comunitat. Les paraules del profeta Isaïes condemnen una pregària rutinària i un dejuni deslligat de l'amor als pobres, de la pràctica de la justícia. "D'això en dieu un dejuni?", diu el Senyor. La comunió amb Déu no és possible sense practicar la justícia i sense amor pels oprimits i pels pobres. El profeta adverteix que el Senyor és sord a la pregària de l'home egoista que només busca el seu propi interès, oprimint els treballadors i alimentant litigis i disputes en benefici propi. A través d'un crescendo afirmatiu, Isaïes fa saber a l'home religiós quin dejuni és agradable a Déu: "El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat". I quan convida a no defugir-los perquè "són germans teus", està parlant d'un gran somni d'amor que es realitzarà plenament en Jesús: els pobres no són objecte dels nostres serveis, ells són "germans" nostres, és a dir, formen part de la nostra família, són els nostres germans. No és habitual considerar els pobres d'aquesta manera, i molt menys en una cultura individualista com la nostra. Cal escoltar avui la Paraula de Déu per poder acollir en el nostre cor la mateixa compassió del Senyor pels pobres i els febles. Qui els acull en el seu cor pot dirigir la seva pregària al Senyor i esperar amb confiança una resposta plena de misericòrdia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
