Dimecres sant
Dimecres sant
Els jueus celebren l'inici del temps de Pasqua.
Llegir més
Dimecres sant
Dimecres sant
Els jueus celebren l'inici del temps de Pasqua.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 26,14-25
Llavors un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué:
-Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?
Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
(Mc 14,12-16; Lc 22,7-13)
El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús:
-On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?
Ell respongué:
-Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: "El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva."
Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
(Mc 14,17-21; Lc 22,14.21-23; Jn 13,21-30)
Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué:
-En veritat us ho dic: un de vosaltres em trairà.
Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre:
-¿No sóc pas jo, Senyor?
Jesús respongué:
-Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut.
Judes, el qui el traïa, li preguntà:
-¿No sóc pas jo, rabí?
Ell li respongué:
-Tu ho has dit.
(Mc 14,22-26; Lc 22,15-20; 1Co 11,23-25)
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
La narració de la traïció de Judes sempre suscita sentiments de desconcert. Judes ven el seu Mestre per trenta denaris (el preu del rescat d'un esclau). Quanta amargor en les paraules inicials de l'Evangeli d'avui: "Un dels Dotze". Sí, un dels més amics. Un que Jesús havia elegit, havia estimat, n'havia tingut cura, havia defensat dels atacs dels adversaris. I ara és precisament ell qui el ven als seus adversaris. Judes s'ha deixat seduir per la riquesa, que l'allunya del Mestre fins a concebre la traïció i portar-la a la pràctica. Jesús ho havia dit clarament: "No podeu servir a Déu i al Diner" (Mt 6,24). I Judes va acabar preferint el diner. I es va encaminar per aquest camí. Però la conclusió d'aquesta aventura és diferent de la que havia previst. Potser l'angoixa de Judes va començar amb la preocupació de trobar la manera i el moment d'"entregar Jesús". I el moment arribava, coincidiria amb la Pasqua, el temps en el qual era immolat l'anyell en memòria d'alliberament de l'esclavitud a Egipte. Jesús sap el que li espera a la Pasqua, fins al punt de dir: "La meva hora és a prop". Demana als deixebles que preparin el sopar pasqual, el sopar de l'anyell. Amb aquesta decisió Jesús demostra que no és Judes qui el "lliura" als sacerdots. Al contrari, és Jesús mateix qui es "lliura" a la mort per amor als homes. La demanda d'amor que Jesús fa aquesta nit, continua ressonant a les orelles de tots els deixebles i de tots els homes: la passió de Jesús no ha acabat. Encara avui prové de tot el món la demanda d'amor i de salvació per part dels pobres, dels febles, dels abandonats, dels condemnats, d'aquells que tenen la vida martiritzada per la maldat humana. Tots som convidats a rebutjar l'instint de traïció que s'amaga en el cor de cada home. Judes aquell vespre, per ocultar els seus sentiments als altres, es va atrevir a dir: "¿No sóc pas jo, rabí?" Interroguem-nos sobre les nostres traïcions, no per deixar-nos aclaparar, sinó per unir-nos més encara a Jesús que segueix carregant a les seves espatlles els pecats del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
