Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa. Llegir més
Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 20,28-38
Vetlleu per vosaltres mateixos i per tot el ramat, del qual l'Esperit Sant us ha fet encarregats perquè pastureu l'Església de Déu, que ell va adquirir amb la sang del seu propi Fill.
"Sé que després de la meva partença s'introduiran enmig vostre llops ferotges que no planyeran el ramat. Fins i tot d'entre vosaltres sortiran homes que propagaran doctrines de perdició per arrossegar els deixebles darrere d'ells. Per tant, estigueu alerta i recordeu que durant tres anys, de nit i de dia, no he parat d'exhortar amb llàgrimes cada un de vosaltres.
"Ara us confio a Déu i a la paraula de la seva gràcia, que té prou poder per a edificar i donar l'heretat a tots els qui ha santificat.
"De ningú no he desitjat plata ni or ni vestits; vosaltres mateixos sabeu que aquestes meves mans han guanyat allò que necessitàvem jo mateix i els qui anaven amb mi. Sempre us he mostrat que convé de treballar així per no escandalitzar els febles, recordant les paraules de Jesús, el Senyor, quan digué: "Fa més feliç donar que rebre."
Després de dir aquestes paraules, Pau s'agenollà i va pregar amb tots ells. Llavors tothom esclatà en plors, i se li tiraven al coll i el besaven, afligits sobretot perquè els havia dit que ja no el tornarien a veure. Després el van acompanyar fins a la nau.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau exhorta els ancians d'Efes a vetllar per ells mateixos, tal com ell havia fet, sense estalviar esforços. Els recorda: "de nit i de dia, no he parat d'exhortar amb llàgrimes cada un de vosaltres" (v. 31). Són paraules molt sentides que demostren un amor extraordinari. Ell sap que la vida cristiana, inclosa la dels pastors, no és simplement fruit de la bona voluntat dels individus. És el Senyor que dóna la força i la saviesa per viure segons l'Evangeli. Per això els diu: "Us confio a Déu i a la paraula de la seva gràcia". És sorprenent que l'apòstol no confiï la Paraula als ministres, sinó els ministres a la Paraula. Confiar-los a la Paraula significa que són cridats a posar la seva fe i la seva esperança en la Paraula de Déu i no en ells mateixos. Pau va acabant el seu discurs recordant la seva relació personal amb els pobres: els ajudava amb el treball de les seves mans. No ha desitjat per a ell cap riquesa i s'ha mantingut amb el seu treball. Reafirma que el primer deure del cristià és "sostenir" els "dèbils". És la primera vegada que en el Nou Testament s'utilitza la paraula "dèbil" (asténos, és a dir sense força, sense vigor) per indicar genèricament els pobres. D'alguna manera Lluc sintetitza la seva doctrina sobre la misericòrdia cristiana. El verb "sostenir" significa "tenir cura", sentir-se personalment responsable envers els més dèbils. I aquí Lluc afegeix una esplèndida "dita" de Jesús amb la que Pau resumeix tota la vida del creient: "Fa més feliç donar que rebre". Jesús havia dit: "doneu i us donaran" (Lc 6,38). La Didaché, recull aquest ensenyament quan escriu: "Dóna a qualsevol que et demani i no esperis la restitució. De fet, el Pare vol que els seus dons siguin donats a tothom. Feliç el qui dóna, segons el precepte, perquè aquest és incensurable".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
