Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Pere 3,11-15.17-18
Sabent, doncs, que tot això s'ha de dissoldre, penseu amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar. Espereu la vinguda del dia de Déu i feu tot el possible perquè arribi aviat. Aquell dia el cel, inflamat, es dissoldrà, i els elements del món, abrandats, es fondran. Però nosaltres, tal com ell ens ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia.
Per tant, estimats, mentre espereu això, esforceu-vos perquè ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles, i penseu que la paciència de nostre Senyor us dóna l'oportunitat de salvar-vos. Això mateix us ho va escriure Pau, el nostre germà estimat, amb la saviesa que havia rebut. Vosaltres, doncs, estimats, ara ja esteu previnguts: vigileu de no deixar-vos arrossegar per l'error d'uns homes sense llei, i no perdeu la vostra fermesa. Creixeu en la gràcia i en el coneixement del nostre Senyor i salvador Jesucrist. A ell sigui donada la glòria, ara i fins al dia de l'eternitat. Amén.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Als cristians que dubtaven perquè tardava el retorn de Crist, l'apòstol els recorda que Déu mesura el temps de manera diferent a la nostra. Escriu: "Estimats, hi ha una cosa que no heu d'ignorar: per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia". L'apòstol vol dir que per cada generació cristiana els últims temps són els que s'estan vivint. Cada creient viu de fet els seus últims dies i és cridat a viure'ls amb la responsabilitat que es demana als deixebles de l'Evangeli. Per això l'apòstol afegeix: "No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa". Aquell qui, de fet, acull l'Evangeli en el seu cor viu ja en la fi dels temps, en la família dels salvats pel Senyor, ressuscitat de la mort per la nostra salvació. Estem certs, a més, que el dia final, el de la mort, arribarà per cadascú; i vindrà com un lladre. Per això Pere exhorta tothom a tenir davant dels ulls el judici de Déu i conformi la seva vida a la voluntat del Senyor. És a través d'una vida evangèlica que els cristians alenteixen l'obra del mal i acceleren l'arribada del regne. Participant en la Litúrgia, vivint en la comunió fraterna, servint amb amor els pobres, sol·licitant la solidaritat universal, els creients no només entreveuen i esperen "un cel nou i una nova terra", dels quals parla l'Apocalipsi, sinó que els viuen d'alguna manera, ja des d'ara. L'apòstol convida a no viure de manera desordenada, com si el temps final fos sempre lluny. De fet, el temps d'entrada al regne ja ha començat. Per això, l'apòstol exhorta els deixebles a créixer en l'amor i en el coneixement de Jesús, el Jesús, perquè, quan veurem el seu rostre, ens trobi "en pau, immaculats i irreprensibles".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
