Memòria de Sant Carles Lwanga que, juntament amb dotze companys, sofrí el martiri a Uganda (+1886). Llegir més
Memòria de Sant Carles Lwanga que, juntament amb dotze companys, sofrí el martiri a Uganda (+1886).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Timoteu 1,1-3.6-12
Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, enviat a anunciar la promesa de la vida que hi ha en Jesucrist, a Timoteu, fill estimat. Et desitjo la gràcia, la misericòrdia i la pau de part de Déu Pare i de Jesucrist, Senyor nostre.
Dono gràcies a Déu, a qui reto culte amb consciència neta com els meus avantpassats, i et recordo constantment, nit i dia, en les meves oracions. Per això et recomano que procuris de revifar el do de Déu que has rebut per la imposició de les meves mans. Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d'amor i de seny. Per tant, no t'avergonyeixis de donar testimoni de nostre Senyor ni t'avergonyeixis de mi, presoner per causa d'ell. Suporta juntament amb mi els sofriments a favor de l'evangeli, amb la fortalesa que ve de Déu. Ell ens ha salvat i ens ha cridat amb una vocació santa, no en virtut de les nostres bones obres, sinó per la seva pròpia decisió i per la gràcia que abans dels segles ens havia concedit en Jesucrist. Aquesta gràcia, ara ha estat revelada amb la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador, que ha destituït la mort i, per mitjà de l'evangeli, ha fet resplendir la vida i la immortalitat. Jo he estat constituït herald, apòstol i mestre d'aquest evangeli. És per això que suporto aquests sofriments, i no me n'avergonyeixo. Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el dipòsit de la fe que m'ha estat confiat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau comença la seva segona Carta a Timoteu parlant des de l'autoritat d'"apòstol" de Jesucrist, que li va ser conferida "per voler de Déu". Pau -conscient de la joventut de Timoteu i alhora de la gravetat del ministeri pastoral que li ha confiat- li recorda que no ha de témer res, perquè va rebre una força especial del propi Déu mitjançant la imposició de les seves mans. Certament, aquest do ha de revifar-lo amb la pregària, la fidelitat i la dedicació. Explica al jove deixeble que "Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d'amor i de seny". Per tant, haurà de ser un pastor savi i fort. I no s'ha d'"avergonyir de donar testimoni de nostre Senyor", és a dir, de predicar l'Evangeli de Jesús. Ni tampoc ha d'avergonyir-se de l'apòstol, -ara "presoner a causa d'ell"- que ha fet de la predicació el propòsit de la seva vida. Aquesta és la condició de tots els deixebles. El mateix Jesús havia dit: "A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel" (Mt 10,32). Pau, conscient de trobar-se al final dels seus dies, té la certesa que el dipòsit que li ha estat confiat (vegeu 1,14; 1Tm 6,20) està ben custodiat en les totpoderoses mans de Déu "fins a l'últim dia", és a dir, fins al final del temps present i el retorn del Senyor (1,18; 2Te 1,10). Pau convida Timoteu a guardar "el valuós dipòsit de la fe", és a dir, l'Evangeli de Jesucrist, que "ha fet resplendir la vida i la immortalitat".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
