Festa de Maria del Mont Carmel. Llegir més
Festa de Maria del Mont Carmel.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 26,7-9.12.16-19
El just troba un camí pla:
li fas planera la ruta.
Seguir el camí de les teves decisions
ens dóna esperança en tu, Senyor.
La nostra ànima es deleix pel teu nom i el teu record.
De nit et desitjo amb tota l'ànima,
a l'alba et cerco del fons del cor.
Quan executes a la terra les teves decisions,
els habitants del món aprenen a ser justos.
Senyor, dóna'ns la pau;
el fruit mateix del nostre treball és obra teva.
En el perill, Senyor, recorrien a tu.
Mormolaven una pregària quan els afligia el teu càstig.
Hem estat, Senyor, davant teu,
com la dona a punt d'infantar
que, en els seus dolors, crida i es retorça.
Hem patit dolors com ella, però no hem infantat res.
No hem portat la salvació al país
ni nous habitants al món.
Que visquin els teus morts, Senyor,
que ressuscitin les seves despulles!
Vosaltres que jaieu a la pols,
desvetlleu-vos i crideu de goig:
la teva rosada, Senyor, és rosada de llum,
i el país de les ombres infantarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta fragment pertany a la secció del llibre d'Isaïes conegut com "Apocalipsi d'Isaïes" (capítol 24-27). Podem llegir aquesta pàgina com la invitació del profeta a confiar en el Senyor, que ens ajudarà a llegir la història amb els seus ulls i a treure'n un ensenyament. La confiança en Déu es demostra sobretot en el fet de dirigir-se a ell en el moment de la prova o del patiment -com el d'una dona a punt d'infantar- ben segurs de la seva ajuda. Només des de dalt pot venir-nos l'ajuda, només de Déu pot venir-nos la vida. El just sap que tot el seu esforç és vanitat sense l'ajuda de dalt: "No hem portat salvació a la terra, no naixeran habitants al món". La consciència de la pròpia debilitat no deixa que prevalgui la resignació o el pessimisme. El just sap que només el Senyor pot desvetllar a la vida. Per això, en el dolor i la tribulació no deixa de buscar el Senyor, reconeixent que és un pare que mai no abandona els seus fills. En el drama d'un temps sense pau, com ho és el nostre, hem de buscar de nou a Déu i deixar que la seva Paraula il·lumini la vida dels homes. Massa sovint ens tanquem en nosaltres mateixos a causa del dolor i pensem que el Senyor és lluny nostre i de tot allò que ens preocupa. En realitat, ell no menysprea el nostre patiment, no deixa caure en el buit ni una gota de dolor del món, del sofriment dels pobres. És més, comprèn els seus afanys i el seu dolor i ve aviat a socorre'ls. Unim-nos a la pregària del profeta, que és la millor resposta, i la més autèntica, al dolor del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
