Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 38,1-8
Per aquell temps, el rei Ezequies es va posar malalt de mort. El profeta Isaïes, fill d'Amós, el va anar a veure i li digué:
-Això et fa saber el Senyor: "Prepara-ho tot, perquè ben aviat moriràs; la teva vida s'acaba."
Llavors Ezequies es girà de cara a la paret i va fer al Senyor aquesta pregària:
-Ah, Senyor, recorda que m'he comportat davant teu amb un cor íntegre i fidel i que t'he complagut fent el bé.
I va esclatar en un gran plor.
Aleshores el Senyor va manar a Isaïes que tornés a veure Ezequies i li digués:
-Això diu el Senyor, Déu de David, el teu pare: "He escoltat la teva pregària i he vist les teves llàgrimes. Doncs bé, allargaré quinze anys la teva vida. A tu i a Jerusalem, jo us alliberaré de les mans del rei d'Assíria i continuaré protegint aquesta ciutat. Jo, el Senyor, et donaré aquest senyal per assegurar-te que compliré el que he promès: Mira, faré recular deu graons l'ombra del sol en les escales que porten a la cambra alta d'Acaz."
I el sol tornà enrere dels deu graons que havia baixat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La història de la malaltia i curació d'Ezequies dibuixa el retrat d'un rei que posa tota la seva confiança en Déu. Ezequies s'adreça al Senyor estant malalt i amb la mort propera. Li recorda la seva lleialtat i obediència en el passat i li demana que es recordi d'ell, no pas per un sentiment de desconfiança sinó d'acceptació de la promesa divina. Ezequies ha estat un gran rei pel seu poble. Ha lluitat perquè Israel tornés al Senyor, abandonant els ídols. Però ara la seva vida arriba al seu final: "A la meitat de la vida me n'he d'anar; em veig a les portes del país dels morts, privat dels anys que em quedaven", diu el rei. Fins i tot els homes savis i justos són tocats per les dificultats de la vida. El rei està malalt i dirigeix una sentida pregària al Senyor explicant-li el seu dolor i demanat ajuda. "Senyor, estic atrapat, sigues el meu fiador", prega el rei. El rei sap que la malaltia i les dificultats de la vida no són un càstig que vingui de Déu. És un convenciment que neix d'una reflexió espiritual marcada per l'amor sense límits de Déu per nosaltres. La Sagrada Escriptura ens ensenya constantment a dirigir-nos a Déu, a pregar-li en el sofriment i la dificultat, exposant les circumstàncies i les angoixes de la vida. Déu -que és un Pare bo- no rebutja el fill que es dirigeix a ell, no és sord a les peticions d'ajuda dels pobres i dels oprimits. Ell -gran en amor i misericòrdia- ens ve a ajudar, ens guareix i ens salva. La súplica del rei rep la resposta del profeta: el Senyor ha escoltat la seva pregària, la té en compte i la fa extensiva a Jerusalem. El Senyor intervindrà i tant el rei com la ciutat rebran alliberament i protecció.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
