Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Nahum 2,1.3; 3,1-3.6-7
Gent de Judà, mireu a les muntanyes
els peus del missatger de bones noves
que anuncia la pau.
Celebreu les vostres festes,
compliu les prometences.
Belial no tornarà més
a recórrer el país:
ha estat del tot anorreat.
El Senyor retornarà
la glòria als de Jacob,
la glòria que pertany a Israel.
Uns saquejadors els havien saquejat
fins a destrossar-los les sarments.
Ai de la ciutat sanguinària,
carregada d'impostura i de rapinya,
que no es cansava de caceres!
Espetec de fuets, estrèpit de rodes,
galop de cavalls,
sotracs de carros de guerra!
Carrega la cavalleria,
brillen les espases,
llampeguegen les llances.
Ferits pertot arreu i munts de morts!
Cadàvers incomptables,
tothom hi ensopega!
Abocaré immundícies damunt teu,
t'avergonyiré, et convertiré en un espectacle.
Tothom qui et vegi fugirà dient:
"Nínive ha quedat devastada,
i qui se'n compadirà?
On trobarem algú
que vulgui consolar-la?""
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El llibre de Nahum, un text profètic molt curt escrit a mitjans del segle VII abans de Crist, profereix oracles contra la ciutat de Nínive, l'orgullosa capital d'Assíria, convulsa i captiva del poder emergent de Babilònia. En aquesta situació, el profeta, hi llegeix el just judici de Déu sobre un dels enemics més ferotges que havien oprimit Israel. La derrota de l'enemic històric és un motiu d'alegria per al regne de Judà: "Celebreu les vostres festes, compliu les prometences. Belial no tornarà més a recórrer el país: ha estat del tot anorreat". I en aquest punt el profeta pronuncia la seva condemna sobre Nínive, "ciutat sanguinària, carregada d'impostura i de rapinya, que no es cansava de caceres!" El profeta condemna el sistema de corrupció establert a la ciutat, que porta no només a la destrucció de la convivència, sinó a condicionar la possibilitat de la reconstrucció d'una vida social.
De fet, la corrupció no és simplement la perpetració d'algun delicte, sinó la consolidació d'un sistema de violència i opressió. Podríem dir que la corrupció és com un exèrcit que porta la devastació a la ciutat: "Espetec de fuets, estrèpit de rodes, galop de cavalls, sotracs de carros de guerra! Carrega la cavalleria, brillen les espases, llampeguen les llances. Ferits pertot arreu i munts de morts! Cadàvers incomptables, tothom hi ensopega!" El papa Francesc s'ha pronunciat en contra de la corrupció perquè condueix a la destrucció de tota convivència. I arriba a dir que no hi ha perdó per aquells que la promouen. És imprescindible convertir-se a Déu. El Senyor vol l'edificació del seu poble, no l'infern que comporta la corrupció. El Senyor, després de destruir l'adversari, reconstrueix el futur del seu poble: "El Senyor retornarà la glòria als de Jacob, la glòria que pertany a Israel. Uns saquejadors els havien saquejat fins a destrossar-los les sarments". I anuncia: "Gent de Judà, mireu a les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau". El Senyor -anuncia el Profeta- torna, allibera el seu poble de l'opressió de l'enemic, i li dóna la pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
