Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Habacuc 1,12-2,4
Senyor, tu ets des de sempre
el meu Déu sant: no morirem!
¿Els has escollit, Senyor, per condemnar-nos?
¿Tu, la Roca, els has fet forts per castigar-nos?
Tens els ulls massa purs perquè suportin el mal,
no poden tolerar tanta opressió.
Doncs, per què et mires de lluny aquests malvats?
Per què calles, mentre engoleixen homes millors que no pas ells?
Per què tractes els homes com peixos del mar,
com bestioles que pul·lulen sense amo?
Ells els pesquen
amb l'ham i amb els filats,
els arrepleguen amb les seves xarxes.
Després ho celebren amb gran alegria:
ofereixen sacrificis als filats
i cremen ofrenes en honor de les xarxes
que els proveeixen de bons menjars,
d'un aliment saborós.
¿Continuaran buidant els seus filats
i assassinant pobles sense gens de pietat?
Em quedo dret en el meu lloc de sentinella,
estic a l'aguait a la meva talaia,
per veure què em respondrà el Senyor
i què li puc respondre jo sobre la meva queixa.
El Senyor m'ha respost així:
"Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes
perquè es pugui llegir sense entrebancs.
No és encara el moment que es compleixi,
però vola cap al terme i no fallarà.
Espera-ho, si és que triga;
segur que vindrà sense retard.
Aquell poble s'enorgulleix però fracassarà,
mentre que el just viurà per la seva fidelitat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Senyor no és un Déu silenciós, mut, com els ídols d'aquest món. El profeta refereix aquestes paraules de Déu: "Jo, el Senyor, he posat en peu de guerra els caldeus, poble impetuós i sense entranyes". Els caldeus, el poble que havia destruït Jerusalem i acabat amb el regnat de Judà, són elegits pel Senyor per establir la justícia. "¿Els has escollit, Senyor, per condemnar-nos? ¿Tu, la Roca, els has fet forts per castigar-nos?", li diu Habacuc a Déu. Habacuc, en la primera part de l'oracle, descriu la força militar dels caldeus, als quals ningú no pot resistir: són ferotges ("llops al capvespre"), fan presoners amb facilitat, conquereixen ciutats i països sencers. Pot semblar que Déu respongui a la violència amb la guerra, amb una altra violència. I, tot i que en temps del profeta la guerra era entesa com un mitjà adequat per eliminar situacions d'injustícia, el profeta posa de manifest la seva ambigüitat. ¿Com pot ser que s'arribi a la justícia amb l'ús de la violència? I ho discuteix amb el mateix Déu: mentre exalta el sentit de la justícia i la santedat, el profeta no deixa de descriure la inhumanitat de la guerra gairebé acusant Déu d'haver-la volgut i de continuar suportant la injustícia: "Tens els ulls massa purs perquè suportin el mal, no poden tolerar tanta opressió. Doncs, per què et mires de lluny aquests malvats? Per què calles, mentre engoleixen homes millors que no pas ells?" En el conflicte, l'home i la dona perden el sentit de la humanitat, acaben sent només enemics que s'han de destruir els uns als altres. Quantes vegades els conflictes no neixen de la cobdícia de posseir, de dominar els altres! De fet, la guerra no només no soluciona el problema de la violència, sinó que l'agreuja. La prosperitat del vencedor esdevé una condemna a continuar la violència. És per això que la guerra és "la mare de totes les pobreses".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
