LA PREGÀRIA CADA DIA

XIX del temps ordinari
XIX del temps ordinari

Primera Lectura

1r Reis 19,9.11-13

En arribar-hi, va entrar a la cova per passar-hi la nit. El Senyor li va adreçar la paraula i li preguntà:
-Què hi fas, aquí, Elies?
El Senyor li digué:
-Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor.
Aleshores s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l'entrada. Llavors una veu li digué:
-Què hi fas, aquí, Elies?

Salm responsorial

Salm 84 (85)

Antífona

Torna a nosaltres, Déu salvador.

- Has afavorit, Senyor, el teu país
i renovat la vida de Jacob;

- has perdonat les culpes del teu poble,
has estès un vel sobre tots els seus pecats.

- El teu enuig s’ha apaivagat,
t’has desdit del teu rigor.

- Déu, salvador nostre, renova’ns;
refrena el teu enuig en contra nostre.

- ¿Estaràs sempre irritat amb nosaltres
i a cada generació mantindràs el rigor?

- ¿És que no ens renovaràs la vida
perquè el teu poble trobi en tu l’alegria?

- Senyor, fes-nos veure el teu amor
i dóna’ns la teva salvació.

= Jo escolto què diu el Senyor: †
Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen.
Però que no tornin a ser tan insensats!

- Ell és a prop per a salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.

- La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la justícia i la pau.

- La fidelitat germinarà de la terra
i la justícia guaitarà des del cel.

- El Senyor donarà la felicitat
i la nostra terra donarà el seu fruit.

- La justícia anirà al seu davant
i encaminarà les seves petjades.

Segona Lectura

Romans 9,1-5

Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l'Esperit Sant, declaro amb tota veritat, i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist! Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d'ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d'ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 14,22-33

Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. Mentrestant, la barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren:
-És un fantasma!
I es posaren a cridar de por.
Però de seguida Jesús els digué:
-Coratge! Sóc jo. No tingueu por.
Pere li contestà:
-Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.
Jesús li digué:
-Vine.
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà:
-Senyor, salva'm!
A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:
-Home de poca fe! Per què has dubtat?
Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren:
-Realment ets Fill de Déu!
(Mc 6,53-56)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Després de la multiplicació dels pans i dels peixos, Jesús diu als seus deixebles que pugin a la barca i passin a l'altra riba, mentre ell continua parlant amb la gent. Després va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Amb aquesta escena l'evangelista ens mostra la centralitat de la pregària de Jesús, que l'uneix al Pare. De la relació amb el Pare brolla tota l'obra de Jesús i de la salvació. Molt diferent és l'escena que ve a continuació: els deixebles es troben enmig de les aigües, ells també sols, sense Jesús i sense la multitud. Quan estem sols i sense l'ajut del Senyor, no ens podem sostreure a les tempestes de la vida que ens trasbalsen i sobrepassen. Els deixebles passen aquella nit plens de por de ser engolits per les ones agitades pel vent contrari. Finalment arriba l'alba, escriu Mateu, i Jesús s'acosta a aquella barca que lluita per no enfonsar-se. Ho fa caminant sobre les aigües, com a "senyor" també de la creació. Els deixebles, encegats per l'espant, el veuen però no el reconeixen. De fet, més aviat li tenen por: "És un fantasma!", criden. La por, filla de la solitud, sempre encega. Encara no han entès qui és Jesús, però Jesús els parla i els tranquil·litza: "Sóc jo. No tingueu por!" És una veu que han sentit moltes vegades.
Pere, en nom de tots, demana un senyal: "Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua". És el senyal de la senyoria de Déu sobre les aigües, com canta el salmista: "Pel mig de la mar et vas obrir camí, i l'oceà es convertí en lloc de pas de les teves petjades invisibles" (Sl 77,20). I Jesús diu a Pere: "Vine!". Pere obeeix l'ordre de Jesús i comença a caminar sobre l'aigua. Però el dubte i la por, encara ben arrelats en el seu cor, reben el fort vent i Pere comença a ser engolit per les onades. Arribat a aquest punt, realment desesperat, Pere crida: "Senyor, salva'm!". Són només dues paraules, dites potser amb desconcert, però plenes d'esperança. I "Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat?"
Tots podem sentir-nos a prop de Pere, reconèixer-nos en els seus dubtes, en les seves incerteses i en les seves pors. Però també ens hi podem reconèixer en la invocació al Senyor. En el crit de Pere hi ha tot l'abandonament del creient a la misericòrdia de Déu. La certesa de la fe no s'ha de buscar del costat de l'home: tots som dèbils, fràgils, dubitatius i també traïdors. La certesa de la fe cal cercar-la del costat de Déu: ell no ens abandonarà enmig de la tristesa, no deixarà mai que les onades del mal ens trasbalsin i ens engoleixin. Allò que compta -i en això hem d'imitar Pere- és cridar amb ell: "Senyor, salveu-me!". En aquesta senzilla pregària s'amaga el misteri senzill i profund de la fe: Jesús és l'únic que pot salvar-nos.